29/07/2021

Pablo Casado i l’esperpent sociolingüístic

3 min
Imatge d'arxiu de Pablo Casado en un acte de campanya a Palma

No era difícil de preveure que la presència de Pablo Casado a l’acte de cloenda del 16è congrés del PP a les illes Balears deixaria alguns titulars sucosos. El discurs de Casado va barrejar provocació i condescendència , en afirmar amb vehemència que a les illes no parlem català, que no som l’apèndix de ningú, que naturalment tampoc no formem part d’aquesta forma d’idiosincràsia o de germanor cultural que s’engloba sota el concepte eteri de Països Catalans. El més divertit de tot és l’argument que Casado va emprar per evidenciar la bogeria i l’absurditat inherents a aquesta concepció, i és que el líder del PP nacional va apel·lar a la complicitat del públic assistent amb un enfilall de preguntes tan retòriques com incontestables: "Que no han visitat aquests pobles?", va demanar; "Que no han vist aquestes pedres?", "Que potser no han sentit aquesta llengua?" 

Les al·lusions als nostres pobles i pedres, així com la referència a una llengua estranya, ignota, fragmentada per illes i en cap cas identificable amb el català, tenen un no-se-què d’evocació cavernícola, rupestre, paleolítica: les Balears com a territori outsider; unes illes de pedra i pols, d’autòctons entranyables i simpàtics indígenes que s’expressen d’una manera tan exòtica que no pot adherir-se a cap altra entitat lingüística, menys encara a la de llengua catalana. Casado, com ja feia José Ramón Bauzá els dies que es posava sociolingüístic, va tornar a reivindicar una divisió de llengües arbitrària, gairebé intuïtiva; una categorització lingüística feta d’oïda, com aquell qui diu. Per entendre’ns, Casado va expressar una idea que seria rotundament insultant en qualsevol territori castellanoparlant, i és que, amb la dosi d’arrogància que normalment es necessita per compensar la falta de pudor, el líder popular va voler presentar la singularitat dialectal illenca —tan farcida de peculiaritats i de trets diferencials que no només varien segons l’illa, sinó fins i tot per pobles i regions— com la prova irrefutable que aquestes varietats no poden integrar-se dins el corpus més gran i complex de la llengua catalana: una sentència que de cap manera s’hauria atrevit a extrapolar a un poble d’Andalusia, de Castella i Lleó o d’Astúries en el qual els habitants parlessin un castellà molt particular i diferent del d’altres comunitats.

El dogmatisme i el sectarisme són causa i efecte de moltes formes d’intolerància; d’alguna manera, són també el producte que s’obté quan els prejudicis i la ignorància es confabulen amb el temor tòxic al que és desconegut, complex, fins i tot inabastable. Els sermons són una tònica habitual del nostre temps, però el fet que algú que no coneix una llengua gosi sermonejar els seus parlants i donar-los lliçons de sociolingüística des del paternalisme més cutre —"Fes-me cas a mi, que no t’enganyin, tu ets això i jo ho sé, és així, o que potser no ho veus?"— evidencia una falta de vergonya només equiparable a la manca d’humilitat. De fet, la mateixa Marga Prohens —actual líder del PP balear, a qui Casado donava suport— va fer el possible per apartar el focus d’aquesta qüestió tan polèmica fa un parell de dies, quan va voler matisar les paraules de Casado sobre la llengua de les Balears. I com que la manera més senzilla de desviar l’atenció d’una tema polèmic és emfatitzar-ne un altre, Prohens va rebaixar la contundència del líder del seu partit sobre la qüestió lingüística i va reafirmar-se en la indignació que ambdós comparteixen envers la noció —de base històrica, emocional i cultural, però sense una plasmació efectiva a nivell polític, institucional o territorial, ara com ara— de Països Catalans. 

La insistència farragosa amb què alguns partits polítics necessiten desactivar alguns —només alguns— sentiments nacionalistes, culturals o de qualsevol altra mena, com si tinguessin l’autoritat d’accedir descaradament als vincles emocionals més íntims i personals de les persones, constitueix un tipus d’intromissió que va més enllà del rebuig cap a aquell sentiment —un rebuig que podria experimentar algú envers un patriotisme espanyol, americà o francès, també, si no en valora les connotacions o implicacions—, perquè, no satisfets amb el menyspreu d’aquests afectes, van una passa més enllà i els converteixen en un despropòsit ridícul que cal corregir; en una exaltació esperpèntica i col·lectiva que han de reconduir els posseïdors de la raó i de la veritat. La gran pregunta, al final, és si allò que nodreix polèmiques com la de Casado és realment la ignorància. O si per contra, i ens posem com ens posem, també hi ha mala llet.

Laura Gost és escriptora
stats