15/04/2022

Palmons i brunyols

3 min
Dones trenant palmons.

Al balcó de davant de casa hi ha aparegut un palmó. Després d’haver-hi tingut, durant els últims anys, una estelada i diverses pancartes reivindicatives, els veïns han decidit, pel motiu que sigui, penjar-hi, agafat a les reixes en sentit horitzontal, un palmó força llarg.

Me’l mirava, des de casa estant, i vaig fer un viatge al passat, a l’època que no era gens estrany veure palmes i palmons als balcons. Quan la Setmana Santa era molt més que uns dies de vacances al segon trimestre de l’any.

Els primers records em fan pensar en un dels costums obligats: estrenar alguna peça de vestir o, encara millor, un conjunt, el Diumenge de Rams. Com que abans –parlo de cinquanta anys enrere– estrenar roba era molt, però molt més excepcional que ara, aquest conjunt del Diumenge de Rams era segurament l’únic que estrenaríem durant la primavera. Res de bruses, vestits o samarretes fets a països llunyans i a preus tan baixos que no sap cap greu que només durin una temporada. Abans, els teixits eren bons –llaneta, angorina, napa, vellut– i de bona confecció, de vegades fins i tot fets a mida per una modista. Ara, el Diumenge de Rams, si és que hi ha algú que estrena alguna cosa és un xandall per estar ben còmodes a la platja o a la muntanya, al lloc on anirem a descansar. Us imagineu les vostres àvies veient que el Diumenge de Rams la gent va en xandall?

Amb el conjunt nou anàvem a missa i després venia la benedicció de les palmes. Habitualment, les nenes dúiem una palma, com més trenada i treballada, millor. De vegades hi penjava un rosari fet de caramels, petits anissos que no eren gaire bons. Els nens duien un palmó, sovint més alt que ells i que algun entremaliat feia servir per escombrar el carrer.

A casa dels avis, que és on passàvem la Setmana Santa quan érem petits, durant aquests dies no es podia posar la tele (o s’havia de posar molt fluixa) i tampoc no podíem cantar. Ens dedicàvem a mirar tebeos i ajudàvem la baba a fer brunyols. Res millor que aquella sensació d’enfonsar les mans a dins del cossi ple de sucre! I aquella olor de matafaluga que feia tota la casa!

Als vespres anàvem a veure la processó. Era emocionant, pel sol fet que era de nit i no solíem ser al carrer cap més dia de l’any quan ja s’havia fet fosc. Feia un fred que pelava –sobretot si bufava tramuntana– i el meu pare em recordava que calia no baixar els peus de la vorera perquè una vegada un dels manaies, d’aquells que piquen a terra amb una llança, va errar el cop i va trencar el peu d’un vailet.  

Algun dels dies de festa, al matí, anàvem a veure els aparadors de les pastisseries. En alguns casos hi havia mones realment espectaculars. Finalment, el Dilluns de Pasqua arribava el moment estel·lar: els padrins regalaven la mona als fillols, que de vegades venia acompanyada d’una propina.

Abans de marxar, ajudàvem els avis a penjar la palma i el palmó al balcó. Calia recordar-se, al cap d’un parell de setmanes, de treure'ls, perquè si no passava allò que, en alguns balcons, hi quedaven les palmes, que s’anaven enfosquint i assecant, com una trista relíquia dels dies viscuts. Diuen que, perquè et doni protecció i bona sort, l'hi has de deixar tot l’any. No en soc partidària.

Dubto molt que, al balcó que tinc davant de casa, el palmó s’hi estigui gaire temps. Vivim una època plena de presses. Tinc curiositat per veure si hi tornarà a lluir l’estelada o el palmó haurà estat l’excusa que estaven buscant per fer-la desaparèixer. Ai.

Sílvia Soler és escriptora
stats