Els pantans de la nostàlgia
El 1688, el metge suís de 19 anys Johannes Hofer va presentar la tesi Dissertatio medica de nostalgia, oder Heimwehe per explicar el sentiment de tristesa que experimentaven alguns soldats mentre eren al front, lluny de casa. Era la primera vegada que es feia servir el terme nostàlgia, creat pel mateix jove a partir de les paraules gregues nóstos, que vol dir retorn, i álgos, dolor. La pena dels soldats que enyoraven casa seva i el seu entorn també es concentrava en aquest mot alemany, Heimweh, que uneix, Heim, llar, i Weh, dolor.
La nostàlgia no és un sentiment especialment negatiu, però en els darrers temps hi ha una nostàlgia que, certament, ho és. La que enyora un dictador que fa justament 50 anys va morir però de qui encara se’n pot olorar el tuf, gràcies a una Transició que no va ser modèlica i encara menys exemplar. Diu l’emèrit que la seva herència és haver donat als espanyols una democràcia després de 40 anys de dictadura, com si hagués estat (e)mèrit seu posar-se una corona que li va col·locar el dictador de l'“atado y bien atado”. I va estar tot tan ben lligat que la descendència borbònica continua al tron 50 anys després i, en aquest país, una persona pot passejar la gallineta i cantar de cara al sol sense que li caigui tot el pes de la justícia a sobre. Perquè abans que morís Franco ja hi havia nostàlgia del franquisme, i perquè aquesta nostàlgia no ha deixat mai de sortir als mitjans ni de blanquejar-se amb allò que “abans es vivia millor”. I segurament s’hi vivia. Si eres franquista.
Que gairebé el 40% dels homes joves catalans (de 18 al 24 anys) confessin que no els importaria viure en un règim autoritari vol dir moltes coses. Els experts parlen d’una desconnexió amb la democràcia perquè senten que la democràcia no els ha ajudat, però la democràcia tampoc va seduir als joves que vam néixer a les acaballes de la dictadura i no hauríem dit mai que no ens faria res viure en un règim totalitari. Potser perquè vam viure la dictadura a través dels pares i les àvies i perquè, quan érem joves, ens vam empassar la idea de la Transició com ens la van vendre, sense pair-la, directament llegida a El País i culturalment engrescada amb la pseudoesquerra espanyola i el Greenpeace català de tomàquet amb gust de tomàquet. També és significatiu que les dones joves avui no pensin majoritàriament el mateix que els homes joves, si tenim en compte que en els règims totalitaris són les primeres a ser privades de totes les llibertats i que la darrera onada del feminisme, per poc que hagi fet canviar les coses substancialment, ha tocat directament moltes consciències. D’aquí, també, en part, que a molts homes joves els molesti la llibertat de les dones que dona una democràcia.
Sigui com sigui, hi ha persones que senten més nostàlgia pel que no han viscut que pels records del que ja els ha passat. Avui en dia, l’anomenat neofeixisme, que és com el vell però d’ara, és ple de nostàlgics sense l’edat necessària per haver transitat per la barbàrie que comporten els règims autoritaris. S’ha d’haver fet tot força malament per no haver pogut evitar que aquesta nostàlgia sigui l’ombra del món. I efectivament, hi ha qui s’ha cobert de glòria. Al mateix temps, però, és inevitable preguntar-se si és totalment utòpic que l’ésser humà senti només nostàlgia per allò que fa bé a tota la humanitat. La resposta és evident.
Per això també sentim nostàlgia de les utopies. Perquè l’alternativa no és tornar-ho a fer malament. És fer-ho millor.
