Passa factura

Ja tenim aquí les vacunes, diem els de la nostra franja, emocionats. I que ens posin la que ens toqui però que es deixi de parlar de marques i de dosis. Que tenim les butxaques plenes d’angoixes i convé buidar-les. En la vida quotidiana posem la nostra confiança absoluta desenes de vegades al dia en la feina dels altres éssers humans. Ens deixem portar en autobús sense demanar el carnet, comprem menjar fet sense que hàgim vist com, fem passar no se sap qui a casa quan tenim una avaria i ens enamorem de persones que abans no sabíem ni que existien. Afortunadament, aquest tipus de fe (i de controls) entre els uns i els altres, funciona. Si no, encara seria molt més difícil viure. Segur que no estem sortint de la pandèmia de la manera com voldríem i tampoc no sabem si hi tornarem a entrar en breu, però tenim la necessitat de fugir-ne mentalment. Hem anat fent el que tocava com hem pogut però hi ha una sensació general i profunda de cansament. Tots aquests mesos ens han deixat esgotats i ens han transformat. Allò que havíem viscut abans de la pandèmia no pot tornar intrínsecament de la mateixa manera perquè hem modificat hàbits i consignes durant molt de temps. Estem a punt de començar un altre estiu encara incert. Naturalment que estem abatuts. Ens inventem les alegries perquè tenim aquesta capacitat natural que consisteix a sobreviure. Llàstima que no ens quedi prou ànim per exigir que es deixi de tractar-nos des de les altes instàncies amb la certesa que no ens rebel·larem.

No tenim esma de protestar enèrgicament (mai més ben dit) per aquesta presa de pèl amb nocturnitat i traïdoria en forma de nova i perversa factura de la llum. No hauria de ser possible que es necessiti una guia per entendre el que paguem, ni que es marquin unes franges per despistar-nos del tot, ni que per estalviar obliguin a canviar els horaris de les tasques de la llar que, casualment, fan majoritàriament les dones. Només ens faltava posar el despertador per estendre la roba a les fosques i no generar més despesa. No hauria de ser possible tanta complicació però és possible perquè també es permet que els guanys d’aquestes empreses siguin absolutament desproporcionats i perquè en lloc de tenir portes estàndards, les seves siguin giratòries. No n’hi ha prou de fer-se el propòsit de mirar el costat insòlit de les situacions que ens envolten perquè tot el que passa és insòlit. Ho normalitzem perquè després d’un dia en ve un altre i tenim tants fronts oberts que no donem l’abast. Els cànons de la perfecció són molt exigents per reclamar-los en un món tan imperfecte. Però, per més que en la imperfecció hi hagi la bellesa, quan alguna cosa surt perfecta també ens pot semblar preciosa.

No hi ha treva. Mentre es parla d’indults, o mentre s’insulta, la parcialitat continua lligada a la justícia, i un informe del Consell General del Poder Judicial sobre la llei de la memòria històrica arriba a la conclusió que fer apologia del franquisme és llibertat d’expressió. Tot plegat per aclarir si el govern de Sánchez es pot carregar o no la Fundación Francisco Franco. El CGPJ considera que defensar el dictador i la dictadura no menysprea ni humilia les víctimes i tampoc no incita a l’odi, per tant, cap problema. És allò de separar l’obra de l’autor, i com que la Fundación Francisco Franco només es dedica a elogiar l’autor i no la seva obra, pot operar amb normalitat en un país que empara el feixisme, també amb normalitat.

Si les dues de la matinada és una bona hora per posar una rentadora, potser hauríem de començar a pensar quin és el millor moment per fer una centrifugada general.

Natza Farré és periodista