No han passat ni dos mesos d’aquest 2026 i els Estats Units han capturat un cap d’estat i n’han matat un altre. A Nicolás Maduro el van traslladar a una presó americana i a Ali Khamenei l’han mort, tots dos en sengles exhibicions de tecnologia militar i d’infiltració d’intel·ligència dins els nivells més alts de les respectives seguretats presidencials (en el cas de l’assassinat de Khamenei, amb la imprescindible col·laboració d’Israel).
Del cop al règim bolivarià de Veneçuela se n’està derivant un govern xaiet i un control nord-americà del petroli que pot fer caure la fitxa de Cuba per inanició, gairebé literalment. El resultat de la decapitació del lideratge suprem de la revolució iraniana (més involució que revolució, després de 47 anys d’aiatol·làs) és molt més incert i perillós per a tot el món, perquè no és tan fàcil reduir el Pròxim Orient a segon pati del darrere dels Estats Units, i perquè interpel·la directament Rússia i la Xina. El que ha començat és el més semblant a la “guerra regional” tantes vegades temuda i a la “guerra mundial a trossets” denunciada pel papa Francesc.
A finals del desembre passat vaig escriure aquí, parlant de les eleccions de mig mandat del novembre que ve i amb Trump posant el seu nom a l’òpera de Washington, que “en la llarga campanya que ens espera assistirem a alguna cosa més violenta i autoritària que a coronacions napoleòniques”. Trump i Netanyahu tenen incentius personals per romandre al poder i una guerra compartida pot ser el seu refugi. Els fets consumats i la superioritat tecnològica militar sempre estan exposats a errors fatals. També de càlcul. I aquesta vegada ens toca molt més de prop.
