Pedro Urraca i la divulgació històrica a Catalunya
Dies enrere el programa Sense ficció de TV3 va emetre un bon documental sobre el policia franquista Pedro Urraca Rendueles, conegut per ser qui va portar Lluís Companys des de París fins a Madrid i qui, prèviament, havia avisat la Gestapo perquè el detingués a casa seva a la Bretanya. El resultat de la seva diligent tasca ja el coneixem: l’afusellament de Companys. El documental, Urraca, caçador de rojos, era un excel·lent complement al que Montserrat Besses havia rodat anys enrere, El meu nom és Druillet, que entrevistava el fill d’Urraca quan va llegar a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons que conservava de son pare.
El principal valor afegit del documental sobre Urraca és el procés de catarsi que el seu fill, la seva neta i el seu nebot han dut a terme per poder assumir i superar el fet de ser descendents d’un home tan maliciós, pervers i despietat com Urraca. Deixant de banda el complicat procés de desempallegar-se del llegat ideològic dels avantpassats, des del punt de vista historiogràfic el documental no ens aportava gaires novetats sobre Urraca. Malauradament, la inexistència de vasos comunicants efectius, és a dir, útils, entre la recerca historiogràfica i els treballs divulgatius fa que aquestes dues cares de la mateixa moneda vagin gairebé sempre per camins poc o gens convergents.
El lector de l’ARA recordarà la publicació d’una bona colla d’articles sobre els informes que el contraespionatge francès dugué a terme des de Barcelona o Madrid durant la Segona Guerra Mundial. Tota aquesta documentació va ser desclassificada a finals de 2015 pel president François Hollande i, entre els anys 2016 i 2018, va estar a disposició pública. Però el canvi d’inquilí a l’Elisi provocà que, a partir de l’1 de gener de 2020, la major part d’aquella documentació quedés reclassificada a través d’una obscura llei (la loi IGI 1300) que tornava a ocultar tots els documents que duguessin el segell secret o très secret; la immensa majoria. Però qui signa aquest article va tenir la fortuna de ser present en els arxius militars de Vincennes en aquell petit parèntesi i poder fotografiar milers d’aquells documents que han estat la base de dos volums volgudament acadèmics. Entre aquella documentació vaig poder fotografiar els dos dossiers dedicats a Urraca, que contenen uns 300 informes de gran interès historiogràfic.
Els autors del documental sobre Urraca no devien saber que tota aquella documentació estava fotografiada i al seu abast a Catalunya, malgrat que en els crèdits finals del documental hi vam llegir l’agraïment a l'SHD de Vincennes. No cal dir que, si ho haguessin sabut, els hauria facilitat tota la documentació tal com he fet amb un bon grapat de col·legues historiadors quan m’ho han demanat. La història només val la pena si l’entenem com una cursa de relleus.
Anem al gra, però. Què hi ha de notori, d’excepcional, en aquests gairebé 300 documents sobre Urraca, que no s’hagués comentat en la descripció del personatge? Ras i curt: un munt de coses, xarxes i objectius, dels quals només en rescabalaré tres.
1. Urraca formava part d’una xarxa d’agents al servei dels nazis als quals, a canvi de serveis, informació i fidelitat, se’ls permetia extorquir i robar sense pietat. A qui? Doncs en aquell context de la França ocupada pels nazis, als dissortats ciutadans centreeuropeus, majoritàriament jueus que fugien del nazisme i que, abans de ser enviats als camps de la mort, eren espoliats de les seves pertinences, les quals s'enviaven a Espanya per revendre-les sota la protecció del franquisme: economia circular. Un dels tapats que passava aquelles valuoses mercaderies —joies, obres d’art o diners en metàl·lic— no era Urraca sinó la seva dona, Helène Cornette. Una vegada fins i tot va ser detinguda pels nazis a Hendaia, però, en saber-ho Urraca, va ser immediatament alliberada i pogué continuar el seu viatge. A Urraca, doncs, també l’hem d’incloure en la llarguíssima llista de voltors que revenien a Espanya objectes de valor robats a la França ocupada com Miedl, Delfanne, Szkolnikov, Lottier, Schiffmann, Van Messel, Manonellas, Andress o Katz.
2. Un cop França va ser alliberada, Urraca va ser objecte de seguiment per part de la policia i la judicatura franceses per diversos delictes comesos en el període 1939-1944. La seva immunitat diplomàtica el cobrí durant uns mesos fins que la situació es convertí en insuportable, tant per ell com per les pressions al govern de Franco, i va ser enviat a Brussel·les. El gener de 1948 Urraca va ser jutjat en rebel·lia pel Tribunal de Justícia francès i, segons un dels documents, fou condemnat a mort per contumàcia; però ell, esclar, ja era a Brussel·les des de feia gairebé dos anys.
3. Un cop destinat a Brussel·les, on anà a parar Urraca? Doncs a l’equip del futur tinent general Manuel Gutiérrez Mellado que tenia la missió de fer un seguiment exhaustiu a la colònia republicana espanyola exiliada a Bèlgica. Qui millor que Urraca per aquesta missió que tan bé havia dut a terme a París entre 1939 i 1945? Però alerta, perquè en aquell període brussel·lès, Gutiérrez Mellado era agent doble al servei del contraespionatge francès, amb qui intercanviava informació: paradoxalment, Gutiérrez Mellado els demanava informació sobre els militants comunistes espanyols que, clandestinament, eren a Espanya.
I fins als 300 documents reclassificats sobre Urraca n’ompliríem un bon cabàs. Caldria crear un fons públic, universitari o no, que posés les cerques més acadèmiques, sovint poc o gens visibles, a l’abast d’aquells que sí que tenen la capacitat d’arribar a la ciutadania.
