El penúltim capítol d’un Feijóo amortitzat
1. Volien la majoria absoluta i acabaran a l’oposició. Quina gran lliçó d’humilitat per als capitostos del PP i per a tota la dreta espanyola, que venia tan ufana i tan superba. A Núñez Feijóo li venia salivera pensant que viuria a la Moncloa i que, amb la mateixa facilitat que guanyava eleccions a Galícia, també s’enduria de carrer els comicis a Espanya. Allà on no arribessin els populars, tindrien els escons de Vox com a torna i tal dia farà un any. Feijóo n’estava tan convençut que, en campanya, queia al parany de repartir ja ministeris. La seva hora sublim va ser en el cara a cara amb Pedro Sánchez. Va colar tantes mentides que va deixar el rival balbucejant, sense ànim per refer-se. Feijóo va sortir del plató d’Antena 3 –jugava a casa– convençut que no hi hauria color. Però el periodisme va fer la seva feina i la valentia de Silvia Intxaurrondo, desmuntant-li les mentides i aguantant el tipus en l’entrevista a TVE, van significar el punt d’inflexió per al líder del PP. El carro de Feijóo va començar a anar pel pedregar aquell 17 de juliol i, des d’aleshores, només ha encadenat disgustos. Tants, que l’home ha quedat pàl·lid, encarcarat i amb aquella ganyota, difícil de dissimular, de quan el tió et caga dos pijames idèntics en un mateix Nadal. Guanya les eleccions, sí, però treu menys escons dels que esperava, Vox se li va enfonsar i, de cop, la suma no el du a la presidència del govern. Aquella mateixa nit, quan surt al balcó de Génova, el primer que sent són crits d’«Ayuso-Ayuso». I torna a fer el cor fort per dir paraules buides. I aleshores arriba el rei, que és un home que no vota, igual que a ell no l’ha votat ningú, i li fa un regal enverinat: li encomana que intenti formar govern. I Feijóo, arrossegant-se, diu que està disposat a reunir-se amb els independentistes, però ni Esquerra ni Junts no en tenen cap intenció. Ni tan sols el PNB, que ho aprofita tot, no voldrà reunir-se amb ell. I de cop, arraconat, l’encara líder del PP s’acaba d’autolesionar quan demana una trobada amb Pedro Sánchez. En el súmmum de la humiliació, li fa una petició: que el deixi governar dos anys, sisplau per força. És la desesperació absoluta de l’estaquirot, el penúltim capítol d’un polític amortitzat. Ep, si no hi ha repetició electoral, esclar.
2. Vox havia de tenir la clau de la governabilitat a Espanya i, ves per on, qui decidirà què passa a Espanya els propers quatre anys és Carles Puigdemont. Aquesta és la paradoxa de la democràcia, la gràcia de les eleccions i la gran sort per a l’independentisme. De moment, encara que per separat, Esquerra i Junts han jugat prou bé les cartes. Votar a favor de Francina Armengol com a presidenta del Congrés, a canvi de garantir que les llengües cooficials tinguin l’estatus i l’ús que els pertoca a les Corts i a les institucions europees ha estat una jugada intel·ligent. Veurem, esclar, com acaba el tema lingüístic, perquè d’aixecades de camisa per part dels socialistes ja n’hem tingudes unes quantes. Ara, per investir Pedro Sánchez les condicions seran molt més dures. Paraules com amnistia o autodeterminació fan massa por a Espanya i, gronxant-se entre els neguits i les conviccions, costarà molt arribar a un acord que resolgui res. De moment, els 7 diputats de Junts a Madrid ja tenen grup parlamentari propi. Els 7 d’ERC, també. Tots 14 saben que, si es repeteixen eleccions, res no els garanteix que puguin tornar a agafar l’AVE amunt i avall. No és una qüestió menor per als respectius partits. Tothom és conscient que, si tornem a les urnes, el plebiscit entre dretes i esquerres encara pot polaritzar més el vot en Sánchez o Feijóo. Puigdemont ja ha anunciat que, a l’hora de negociar, no pensarà en ell. És una decisió coherent amb el que ha fet els últims sis anys i que, potser, no li hem agraït prou. El premi és, doncs, que tot depèn d’ell. I això, a l’Espanya-Rubiales, els treu de polleguera.
