Ja no som una nació: ara som una perifèria. El divendres 16 de maig, el president Salvador Illa feia una conferència a Pamplona organitzada per Diario de Noticias i El Periódico. El president, en una de les etapes del pelegrinatge que fa pel territori espanyol en les quals explica el seu projecte polític de concòrdia i reconciliació –i de passada es fa perdonar el pecat sobiranista que altres havíem comès–, va considerar Navarra i Catalunya com un exemple de l’Espanya perifèrica. Literalment –els matisos sempre són importants– va dir: “Avui, Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucional. [...] Si ampliem una mica el focus, el radi, avui és l’Espanya plural, alguns parlen de l’Espanya perifèrica, inclosa Navarra, la que garanteix l’estabilitat, la prosperitat i la solidaritat davant dels que tenen un concepte, segons el meu parer, erroni, d’una Espanya hipercentralista”.
Per acabar d’abonar la idea, just tres dies després el ministre espanyol de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, en una entrevista a La Vanguardia assegurava que la normalització política, social i institucional a Catalunya ja era un fet: “Catalunya ha tornat”, deia. Però si hem tornat és que ells sí que van creure que ens n’havíem anat. I sense despentinar-se, el ministre tenia la patxoca de parlar d’una “normalització plena”, quan encara hi ha oberta la investigació parlamentària per una operació Catalunya que el sistema judicial espanyol ignora; quan encara hi ha exiliats, entre els quals un president, o malgrat els diversos judicis oberts per suposada malversació. I, per si no n'hi hagués prou, quan encara hi ha pendent de complir els principals compromisos que aguanten el PSOE al govern. En el pla retòric, ja sabíem que el poder dona plena impunitat narrativa.
La coincidència de les dues expressions, la Catalunya com a perifèria d’Illa i la Catalunya que ha tornat a Espanya de Bolaños, permet que es reforcin l'una a l’altra i assenyala la participació dels dos dirigents en una mateixa estratègia. Es tracta que Catalunya torni a ser espanyola a condició que assumeixi amb lleialtat el seu paper de perifèria. Ara bé, em sembla una obvietat que aquesta Catalunya entesa com a perifèria lleial a l’Espanya-nació és als antípodes d’una Catalunya-nació. És cert que al president Illa li desagrada el que en diu l'“hipercentralisme”, però no el centralisme diguem-ne ben entès. Però deixem de ser nació, a no ser, esclar, que n’estrafem el sentit i la reduïm a mer folklore. Mai cap nació podria aspirar a ser considerada perifèria de ningú. I cal recordar que la Catalunya independent la volíem, precisament, per tenir veu pròpia, sobirana, en un espai inter-nacional.
He de dir, però, que si alguna cosa m’agrada del president Salvador Illa és que, en la qüestió del model territorial pel qual treballa amb passió, no enganya ningú. Té dret a defensar-lo. Al capdavall, va guanyar les eleccions de fa un any i el Parlament de Catalunya el va fer president. I ho fa sense els dobles llenguatges que tanta confusió havien creat en el passat i encara ho fan ara. Tant li fa que el suport electoral fos del 28% dels votants –un raquític 16% del cens–, o que l’aconseguís amb el suport d’un partit que es proclama independentista. Té tota la legitimitat institucional per intentar consolidar el vell i arnat model de la Catalunya autonòmica –que alguns considerem fracassat–, i és al que es va comprometre en campanya electoral. El que no entenc d’alguns polítics de l’oposició és que li demanin que faci una altra cosa en lloc d’explicar les conseqüències que tindrà tot plegat per al futur de la nació catalana, i què i com ho farien ells si mai tornaven a arribar a la presidència. I el que no es pot oblidar és que tot el castell de cartes del president Illa es pot ensorrar quan el PSOE perdi les properes eleccions.
Els anys de mobilització independentista s’havia avançat en un autocentrament mental més gran dels catalans. No per mirar-se el melic, sinó per mirar el món –per seguir amb l’expressió– des del melic. És a dir, des d’una pròpia tradició cultural i política, des d’uns interessos propis, des d’una perspectiva solidària –decidida voluntàriament, no pas imposada–, i des d’una identitat de projecte pròpia. En canvi, amb la Catalunya perifèrica d’Illa, l’actual procés torna a ser, forçant l’expressió, de desautocentrament. Amb el suport de tots els aparells de propaganda, el “nosaltres” torna a ser els espanyols, i l'"aquí" torna a ser Madrid. Tal com ha dit el president Illa a Tòquio, la llengua catalana no es val a Europa per ella mateixa, sinó perquè “conforma la identitat espanyola”. Som a un pas de tornar a ser una “peculiaridad regional”.
