03/07/2022

Perifèrics? Sisplau, no feu riure

3 min

La senyora va néixer a la placenta de la botiga el 1954. Molt bé. La seva mare a la pell de la vora, el 1930. El pare a Barcelona, el 1924. Catalans. Parlen català. Catalans immigrants de Catalunya. Aquells que a la frontissa dels segles es van creure el somni Barcelona. I arribaven dels pobles a peu, someres, cotxes de línia, trens.... coets espacials de propulsió social. Volien la lluna a la terra i van trobar la vida que buscaven però també la mort que no esperaven. Som a Collblanc, l’Hospitalet de Llobregat. Però podríem ser a Cornellà, Esplugues, Santa Coloma, el Raval, Nou Barris... Han estat milers. Els que van arribar i els que ja hi eren des de feia segles. Ningú els veu. No arriben ni al títol nobiliari de monarquia de PVC (País Vexat Constantment) de perifèrics. Per què?

La llebre va dir a la tortuga: comèdia és tragèdia més temps. Pobrets i alegrets. Tot no pot ser. La realitat és una guillotina, una bomba atòmica, una lobotomia. El drama d’aquest país és que s’ha construït un país de ciment sobre el país humà. Catalunya és un pàrquing amb plantes i plantes de formigó. Tot té cara de llosa RIP. Ara, i ahir, parlem de l’Hospitalet, Cornellà, el Raval... com si el seu km 0 fos els anys cinquanta, seixanta, setanta. Com si abans no hi hagués vida. Com si no existís ningú. De fet vivim com si ja res hagués existit. Els que queden ningú els veu ni els vol veure. Són moribunds, vagabunds, pobres no reconeguts, il·legalitzats per la dictadura de la irrealitat i la moral letal. No tenen res i ho van donar tot. Eren el cinturó humà i els hi diuen que són el cinturó roig... de sang.

Els coneixereu perquè es dessagnen de tristesa. Estan sols. Padrins i padrines aferrats a baranes de ferro perquè no tenen res més que el maleït, roent i tragicòmic tros de ferro. Tots ells han vist les seves masies, torretes, cases, carrers, el seu paisatge, els seus sentiments, la seua vida trinxats per una piconadora que mata sense permís. Totes aquestes persones no tenen èpica: els hi han robat. La seva és una història que els hi ha dit que no existeix. No tenen història. Es veu que no és prou important, la seva vida. Els hi ha negat l’existència. I no tenen vida. Els han matat.

Aquest és un genocidi interclassista. Intergeneracional. Intertot. I contra tots. Assassinats per catalans. Per ser-hi. Per-fer-ho. Perquè fa riure i fa plorar. Pel somni, per la realitat. Com quan un d’ells, Josep Janés, escrivia: “Estimo els que volen l’impossible”. Doncs us han fet cas. Us ha executat: sou l’impossible. Ell que va néixer el 1913 a l’Hospitalet de Llobregat. El poble tenia gairebé sis mil habitants. El 1930, trenta-set mil. Avui és una ciutat amb més de dues-centes seixanta mil persones. Nascut en una caseta-hortet de Collblanc. Poeta. Director de dos diaris durant la República. Editor que ja brillava aquells anys. Tot en català. Tot es va esfumar. Empresonat. Feia una altra cara. Als anys quaranta va fundar una editorial en castellà que s’acabaria convertint en Plaza&Janés. Va poder publicar alguns títols en català. Va ajudar molts escriptors. I va editar el segon llibre de Paco Candel: Donde la ciudad cambia su nombre. Que ja ho diu tot. Va morir el 1959. Ara és el nom d’una biblioteca. Quina cara faria ara?

I quina totes aquelles persones que ja hi eren? I les que hi són. Les que han colgat en vida. Les que han enterrat en ciment. Per donar la cara sempre ara que no poden aixecar el cap, ni parlar, ni parlar la seva llengua. Ells no tenen dret a res. I això ja ho diu tot. Perquè hi eren, perquè encara hi són. Perquè molesten. Perquè adés i ara ningú els coneix, ningú els reconeix, es neguen. No hi són. Perquè demostren la veritat: la Catalunya real, la Catalunya veritat. Realment sota terra a la seva terra. Perquè en aquest país encara hi ha classes i perifèries per a molts morts i vius. I la sang és indici de foc i de clot.