Perills d'unificar les coses
La diversitat és un dels trets essencials de la vida humana en qualsevol de les seves expressions. També en la política, naturalment, tot i que, en aquest àmbit, solen tenir predicament els discursos i els afanys uniformitzadors, les voluntats hegemòniques. És aquesta “primacia” que hem sentit ressonar tristament en la resolució d'un tribunal de Montepeller que prohibeix l'ús del català als plens dels ajuntaments de la Catalunya del Nord. Per molt que ens trobem en el segle XXI i siguin democràcies (potser no tan “plenes” com acostumen a voler fer creure els seus dirigents), França i Espanya són, encara, dos estats jacobins, és a dir: regits per un nacionalisme d'estat que aspira a una uniformitat de pedra picada. Un país, un estat, una bandera, una llengua: aquest plantejament decimonònic és el que encara regeix a la visió de país dels nacionalismes dels estats francès i espanyol. I és el que queda palès a les respectives Constitucions, especialment en la qüestió lingüística, en què tots dos textos consagren una desigualtat desafiant i agressiva: a França, en francès; a Espanya, en espanyol. I les altres llengües que es parlin dins l'estat, la diversitat lingüística, o no tenen reconegut el mateix estatus (com estableix la Constitució espanyola) o directament no existeixen. En tot cas, és oportú recordar que prohibir l'ús del català en els plens d'un ajuntament (o on sigui) és una discriminació greu, equivalent a prohibir que en aquests mateixos plens hi participessin negres, dones, homosexuals o devots d'una fe que no fos la cristiana. La vulneració de drets fonamentals que representa el fet és exactament igual de greu.
A més d'efectes greus, l'afany unificador en pot tenir de ridículs. El partit neofeixista Vox, endut per allò d'España una y no cincuenta y una, ha decidit presentar el mateix programa electoral a tots els municipis de l'estat espanyol on es presenta, un total de 1.936. La xifra demostra que Vox té una escassa implantació municipal: de fet, el que no té és cap idea sobre municipalisme, perquè l'únic propòsit d'aquesta formació és salvar Espanya dels seus enemics, i al costat d'això, se sobreentén que la resta li deuen semblar minúcies sense importància. De manera que, en les seves candidatures, han dut fins a l'extrem la pràctica del copia i enganxa: l'únic que fan és canviar el nom del municipi de cada candidatura, seguit de l'eslògan "cuida lo tuyo", que també es repeteix arreu. Això els ha dut –com assenyala Miquel Crespí a l'Ara Balears– a presentar-se a 30 municipis de les Balears, amb propostes tan esclatants com ara obrir noves línies de metro a Felanitx (a Balears només hi ha metro a Palma, per arribar al campus de la UIB), protegir les platges de Sineu (que és un poble de l'interior de Mallorca que no té costa) o protegir els rius –inexistents– d'aquesta localitat. Les unificacions forçades no tan sols són contràries a la idea de democràcia: també són esperpèntiques. Igual que les pàtries indivisibles i les nacions indissolubles.
