Plaer culpable
Quan era joveneta, em vaig empassar les pel·lícules sobre l’emperadriu Sissí que protagonitzava Romy Schneider, una actriu de bellesa enlluernadora. Força anys després, em vaig llegir la biografia de l’aristòcrata que va escriure Ángeles Caso (Elisabeth, emperatriz de Austria-Hungria, editorial Planeta), que duia com a subtítol La verdadera historia de Sissí, uno de los personajes más fascinantes del convulsivo siglo XIX, amb la intenció, suposo, d’allunyar el llibre de la carrincloneria de les pel·lícules de la Romy Schneider.
Tot i així, m’he deixat atrapar per la sèrie de Netflix La emperatriz. Potser el fet que aquest mes d’agost pogués visitar el Palau Hofburg de Viena hi ha tingut a veure. El cas és que la sèrie torna a convertir la figura de Sissí en un poderós personatge que podria ser perfectament una heroïna de ficció. Que es tracti d’un personatge històric, amb una personalitat i una vida molt singulars, hi suma atractiu.
He de dir que m’he mirat la sèrie d’una manera molt diferent que les pel·lícules antigues o que el llibre d’Ángeles Caso. No he pogut veure aquesta nova Sissí sense deixar de pensar en l’emperadriu japonesa Masako, o en Charlene de Mònaco o en la inefable Lady Di. Aquestes dones (i alguna més) que gairebé dos segles després de l’emperadriu Elisabet de Baviera són víctimes del conte de fades que les engabiarà en una vida turmentada i en posteriors depressions que, en algun cas, les conduiran a la mort.
Sissí era, segons sembla, un esperit delicat i lliure que de cap manera podia encaixar en la rigidesa d’una cort imperial. La pressió per donar descendència a la Corona i les exigències del protocol reial van castigar la seva salut. L’ansietat que patia va provocar-li una anorèxia nerviosa i molts períodes de depressió. Però aquella jove del segle XIX va reaccionar amb una actitud madura i moderna i va arribar a un pacte amb el seu marit, l’emperador. Ella podia fer més o menys la seva vida i només si era imprescindible se sotmetia a la disciplina de la cort. En contrapartida, Sissí tolerava fins i tot amb simpatia que el seu marit trobés en l’actriu Katharina Schratt la companyia, l’afecte i la passió que ella ja no volia o podia donar-li. Elisabet també va ser moderna en l’obsessió pel físic (feia exercici diàriament i cuidava la seva alimentació fins a caure en l’anorèxia). Sembla que també va ser una de les primeres animalistes famoses.
La sèrie de Netflix ens presenta Sissí com una precursora del feminisme, defensora dels pobres i rebel per naturalesa. I, sobretot, com la noia enamorada que s’ha deixat seduir pel príncep i se sent presonera en una gàbia d’or.
Ara bé, no espereu trobar en La emperatriz una sèrie històrica de la qualitat de The Crown (per cert, que llarga que es fa l’espera!). La sèrie sobre l’emperadriu d’Àustria recorda molt més Los Bridgerton.
En fi, espero que, més aviat que tard, les monarquies siguin abolides arreu del món, com a sistema anacrònic i radicalment injust que són. Quan això hagi succeït, serà el moment de gaudir-ne només com a font d’inspiració per a la ficció. Potser aleshores veure sèries com La emperatriz deixarà de ser un plaer culpable.
