El juny passat va tenir lloc a Washington D.C. una desfilada militar inèdita, oficialment per commemorar el 250è aniversari de la creació de l'exèrcit dels Estats Units (i, de manera més o menys extraoficial, per celebrar el 79è aniversari de Trump, desitjós d’emular els seus admirats Putin i Kim Jong-un). La periodista i acadèmica nord-americana Linda Kinstler va escriure que, mentre veia passar els tancs, pensava en la "pistola de Txékhov", aquell principi que diu que, en una obra de teatre, una pistola que apareix al primer acte s’ha de disparar al tercer acte. I deia: "Quan veus una desfilada militar, t'has de preguntar quan i on es desplegaran les armes letals, en nom de qui i per quina causa".
Ho hauríem de tenir present a l’hora de valorar l’absurda (i criminal) cursa de rearmament que l’OTAN exigeix als europeus, molts dels quals no saben com treure’s el compromís del damunt: la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, vol que la construcció del pont sobre l’estret de Messina, que unirà la península amb Sicília, compti com a despesa militar i ajudi a arribar a la forassenyada xifra del 5%. ¿Algú ha dit exactament per què caldria que els europeus ens rearméssim? ¿Potser per fer front a Putin, és a dir, el mateix dictador a qui Trump està disposat a concedir una part substancial d’Ucraïna i deixar-li guanyar la guerra (creient que això l’afavoreix a ell, en la seva competició per aconseguir el premi Nobel de la pau, una cursa que manté contra el fantasma de Barack Obama, el seu gran antagonista)?
Malauradament, estem veient com l’apel·lació a "defensar-se" ha portat Israel, un estat que es va crear per acollir un poble perseguit, a cometre l’atroç genocidi sobre els palestins, sense que ningú, dins i fora d’Israel, sembli capaç de parar els peus a un criminal de guerra, Benjamin Netanyahu, entossudit en una fugida endavant sense límits i sense fre que li permeti escapar dels seus problemes judicials. Potser aquest és l’aspecte més xocant, i que crea més perplexitat i decepció, del moment polític actual: podem entendre que Putin a Rússia o Xi a la Xina no tinguin oposició, atesa la seva política repressiva i dictatorial, però per què en països de forta tradició democràtica, com els Estats Units, ningú no sembla capaç d’aturar els aprenents de dictador?
Hi pensava llegint, aquí mateix, l’article de Francesc Torres, un artista íntimament lligat a Nova York –fa mig segle que viu a la ciutat, té la nacionalitat americana i la dona amb qui està casat és nadiua de Brooklyn– i que, tanmateix, s’està plantejant marxar del país, com han fet altres artistes, intel·lectuals i acadèmics. Un país que s’endinsa cap a un sistema autoritari sense que, en aparença, gairebé ningú no estigui en disposició de frenar Trump. On és, aquella societat civil potent i articulada? On és, aquella Amèrica que va protagonitzar la lluita més gran pels drets civils, pels drets de les dones, pels drets dels homosexuals? Per què les universitats s’estan plegant a les exigències d’un sàtrapa que no ha llegit un llibre en els últims vint anys? L’entrada de cavall sicilià de Trump, en la seva segona presidència, sembla haver noquejat l’oposició. I, a marxes forçades, està convertint el país en menys atractiu.
Llavors, per què Europa, l’Europa que s’humilia als seus peus en un camp de golf de la Gran Bretanya (només calia veure la impotència reflectida al patètic rostre d’Ursula von der Leyen), és incapaç de reaccionar? Per què avui unes societats democràtiques, que no són en absolut comparables a les dels anys 1930, semblen inermes davant la pujada dels demagogs? No teníem les generacions més ben preparades de la història? No som més lliures, benestants i cultes que mai? Com és que hem caigut en el parany de la “desalfabetització”, quan ho teníem tot per formar ciutadans lliures i ben informats? Encara em nego a creure que tot plegat es redueixi al fet que som un ramat de bens abduït per la desinformació de les xarxes socials, però em sembla que això s’acosta cada vegada més a l’explicació del que ens està passant.
I el pitjor és que, com ja va ocórrer fa uns anys amb la crisi de l’euro, el diagnòstic està fet. Europa no pot ser una Unió a mitges, un club d’estats que no té una política fiscal, ni una política exterior, ni un exèrcit comuns. Això està perfectament establert. Llavors, per què no som capaços d’enfortir Europa? Els suïssos, gent previsora per naturalesa, diuen que "és quan fa sol que cal arreglar la teulada". La teulada costa molt d’arreglar, enmig de la tempesta. Però no sé si podem esperar que torni la bonança. Mentrestant, la pregunta persisteix, i urgeix: si coneixem el remei, per què no actuem?
