Acabo de complir 77 anys i estic plantejant-me amb la meva dona, nadiua de Brooklyn, deixar definitivament els Estats Units, on vaig arribar el 1972, fa 53 anys. Ja hi havia hagut un primer enlairament el 1967 a París, on vaig passar dos anys. Però allò d'Amèrica va ser una altra cosa: es tractava d'una qüestió de supervivència personal. No pensava enterrar-me en vida en un país, Espanya, que era literalment el cul d'Europa controlat per una dictadura feixista a la qual no se li veia el final ni tan sols amb la mort de Franco, algun dia. Me’n vaig anar perquè vaig voler, no em perseguien la policia social ni el TOP. No vaig haver de passar els Pirineus l’hivern del 1939 amb les tropes franquistes trepitjant-me els talons, ni de bon tros. Me’n vaig anar en avió, però amb el que duia posat i sense intenció de tornar. I després va passar una vida.
Doncs bé, si aleshores vaig deixar Espanya per raons condicionades per les circumstàncies polítiques del moment, ara em veig en la tessitura de deixar els Estats Units, el meu país d'adopció, del qual soc ciutadà, per raons molt semblants i a una edat en què la majoria de persones ja fa dotze anys que s'han jubilat. Això no passaria, evidentment, sense Donald Trump i la bomba de neutrons de la seva presidència.
Trump és la versió ignorant, nècia, del feixisme ortodox, que ja és dir. El nacionalsocialisme alemany, el feixisme italià o el falangisme joseantonià eren ideologies –delirants, però ideologies–. El trumpisme no, no té res que s’hagi de processar intel·lectualment. La seva lògica és la del pinxo de taverna, a saber, si li trenques la cara a algú, no tornarà a ficar-se amb tu; tothom té un preu; si et trobes un altre com tu (Putin), no el reptis: paga-li, alia't amb ell mentre et serveixi d'alguna cosa i, quan puguis, carrega-te’l; ningú és més important que tu –ni els teus amics, ni la teva família–; menteix, menteix, menteix; ataca, ataca, ataca, com li va aconsellar Roy Cohn, el seu mentor de joventut i lloctinent del senador caçacomunistes Joe McCarthy. D’aquella pols… L'únic llustre intel·lectual del trumpisme sense Trump l'hi proporciona el catòlic integrista Steve Bannon, potser l'únic neofeixista que s'ha llegit Gramsci i que s'ha adonat que el gran camp de batalla on es decidiran finalment les coses és el de la cultura.
La combinació de la seva mediocritat absoluta amb el seu narcisisme infantiloide fa que s'envolti de personatges encara més imbècils que ell perquè no li facin ombra. Espantalls com Marco Rubio, secretari d'Estat; Pete Hegseth, secretari de Defensa; Pam Bondi, fiscal general; o Robert F. Kennedy Jr., secretari de Sanitat antivacunes, són bons exemples d'aquesta manera de viure en un món imaginari de purpurina daurada. Tot i que hi hagi casos que s'escapin d'aquesta lògica. L'entesa amb Elon Musk va ser un pacte temporal entre vulgars busca-raons. Vance és el perill radioactiu real i el futur executor del famós programa 2025 de la Heritage Foundation, dissenyat per convertir els Estats Units en una distopia d'extrema dreta. Mentrestant, el que li demana el cos a Donald és fer mal al que ell identifica com la classe pija i acomodada progressista, representada per les universitats d'elit i el seu alumnat de luxe, com Barack Obama, per posar un exemple, a qui odia amb passió. Però n'hi ha més. Trump ha donat l'ordre de canviar les narratives expositives “tendencioses i d'esquerres” de museus nacionals a Washington com el d'Història dels Estats Units, el de Cultura Afroamericana, el de les Nacions Índies Natives, tots dos dependents de l'Smithsonian, i això només és el principi. Hi ha museus que ja s'estan autocensurant per evitar preventivament problemes o veure's sotmesos des de dins a la pressió dels seus patronats. Fa uns dies vaig saber que el Whitney Museum of American Art de Nova York, un museu al qual sempre he estat molt proper, havia suspès temporalment el seu prestigiós Programa d'Estudis Independents i acomiadat la seva directora adjunta, la filòsofa catalana Sara Nadal-Melsió, per acusacions d'antisemitisme per uns treballs de l'alumnat que tractaven el genocidi palestí. Estem en guerra cultural oberta i declarada, que ningú s'enganyi.
Afegim a l'anterior la revocació del dret constitucional de nacionalitat per naixement, cosa que obre la porta als casos de nacionalitat adquirida, com el meu, que es fiquin en embolics d'opinió o obrin la boca on i quan no convé, tot amanit amb les detencions irregulars de llatinoamericans, només pel fet de ser-ho, a tot el país, a mans de les forces parapolicials de l'ICE (incentivades amb un plus en metàl·lic per detenció!), i estem en una situació surrealista i fàcilment recognoscible com a familiar per a qualsevol persona espanyola amb prou edat per haver viscut la dictadura franquista. És dantesc.
L'instint em diu que la situació va a pitjor i no és només Trump, és tot el que hi ha darrere. Encara que es resisteix amb molta valentia des de tots els estaments, inclosos jutges i els relativament conservadors mitjans de comunicació (és notori el cas de Lawrence O’Donnell –gran periodisme, espectacular– en el noticiari nocturn de la NBC que pot veure's per internet), el poder coercitiu gangsteril de Trump, proveït d'un mandat de 77 milions de vots i la submissió gairebé total del Tribunal Suprem, és demolidor. Per això la meva dona, Terry, i jo estem considerant molt seriosament abandonar amb gran recança els Estats Units, encara que no sembla que hi hagi gaire espai on refugiar-se, vist el panorama a Europa en general, o a Espanya en particular, amb una intenció de vot a favor de Vox del 20%. A la meva edat no em veig a Austràlia, i al Canadà –un país amabilíssim que tenim a prop– hi fa un fred que pela… Però el més fort i el més cert és que mai m'hauria imaginat que a la recta final de la meva vida em trobaria afrontant una reencarnació esperpèntica del franquisme del qual vaig escapar de jove i haver de tornar a lluitar les mateixes batalles emancipatòries de fa gairebé un segle. L'única alternativa és el gulag mental de l'exili interior –tan arrelat a Espanya– i esperar que amaini, però a la meva companya, que va viure una infància i joventut molt diferents de la meva, li costa l'indicible entendre-ho.
