"Ses coses no són fàcils per ningú, dins d’aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu", canta Antònia Font. Quin do que té Joan Miquel Oliver per crear imatges, per suggerir estats d’ànims i per jugar amb les paraules! Em resulta difícil trobar una definició de la vida més sintètica i ajustada que aquest iglú tan ple de finals.
Anem fent anys i cada vegada costa més lluitar contra aquesta sensació que tota l’estona ens estem acomiadant. De persones, de llocs, d’experiències. El temps passa rabent en direcció contrària i cada vegada ens allunyem més d’aquella persona que tenia un camí llarguíssim al seu davant, quan tot eren descobertes i possibilitats i començaments i coneixences.
Costa anar-se desprenent de les coses, com si t’anessis despullant i deixant un rastre al teu darrere. Però –suposo que és llei de vida– al final t’hi acabes acostumant. No diré que dir adeu acabi esdevenint fàcil, però ens anem endurint –ben bé com les cicatrius van endurint la pell.
Fa poc va morir una persona estimada, una dona que passava dels noranta. En saber-ho, vaig pensar en el disgust que tindrien les seves amigues de tota la vida. Ho vaig preguntar als fills d’una d’aquestes amigues: Com ha encaixat la notícia, la mare? Després d’un breu silenci ple de contingut, vaig rebre una resposta que no esperava. “Es va limitar a dir: «Ves, ja era molt gran»”.
Els fills van reproduir la reacció de la seva mare –a penes un parell d’anys més jove que la difunta– certament estupefactes, però amb un somriure que se’ls escapava per sota el nas. Era difícil de no veure-hi la part divertida: aquella dona gran, que n’ha viscut de tots colors, acceptava amb naturalitat la mort de la seva amiga i, per pur instint de supervivència, se’n distanciava. Que s’hagi mort ella no vol dir que m’hagi de morir jo.
Els finals –els comiats– es van acumulant al nostre inventari i, tot i que encara facin mal, ja no ens desestabilitzen. Ho acceptem perquè “és llei de vida”, de la mateixa manera que acceptem que ja no podrem aprendre a patinar sobre gel, que ja no visitarem mai Austràlia, que no ens enamorarem mai més. Tot s'acaba, fins i tot allò que ens pensàvem que duraria per sempre. Ho lamentem, afegim una cullerada més de tristesa i continuem endavant.
Sempre m’han desconcertat les persones que marxen dels llocs sense dir adeu perquè “odien els comiats”. És evident que no és agradable deixar anar allò que estimem, però precisament per això a mi em fan falta els rituals de comiat. De vegades, tancar etapes, deixar enrere un lloc, perdre el contacte amb algú, fa que deixis de ser una mica la persona que eres. I al mateix temps que dius adeu a allò que perds, has de reconèixer aquella nova persona que seràs sense allò que ha desaparegut de la teva vida.
Llavors fem aquell exercici voluntariós de pensar que els canvis solen acabar portant coses bones. Que potser era això el que havia de passar i és millor així. Que tot passa per alguna raó. Però al final ja tens a dins un forat que no hi tenies, que fa més gran el buit que ja has anat acumulant. Això, la vida és un lloc ple de finals.
