25/06/2022

Els ponts dinamitats

3 min
Els ponts  dinamitats

De tota la gent que ha quedat retratada amb el fiasco de la candidatura olímpica dels Pirineus, potser és Salvador Illa un dels que tindran més feina per explicar el seu paper. Estava en una posició magnífica per erigir-se en interlocutor privilegiat i defensor dels interessos catalans davant dels governs de l’Aragó i d’Espanya, tots dos en mans del PSOE. Però Illa es va limitar a reunir-se amb el seu company de files Javier Lambán (sense cap resultat) i, un cop constatat el fracàs del projecte, va culpar-ne... el procés sobiranista català. Mentrestant, fins i tot el president del COE denunciava la intransigència i l’electoralisme de Lambán, i una figura de l’esport com Pau Gasol, poc sospitós d’independentista, defensava l’actitud de la Generalitat.

Cal dir que Miquel Iceta, ministre d’Esports, i Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde de Barcelona, han brillat també pels seus silencis i les seves frases a mitges, que revelaven la seva incomoditat. Per tant, el problema no és d’Illa; és el PSC el que, per no disgustar el PSOE, ha renunciat a jugar un paper autònom, el paper de pont que molts dels seus votants li demanen. Tot i estar a favor dels Jocs, s’ha limitat a acatar la retirada de la candidatura olímpica, una decisió política assumida pel PSOE pel terror a aparèixer com a còmplice de Catalunya.

El que resulta interessant és que aquesta polèmica ha servit per constatar que, a Catalunya, els partidaris d’una entesa entre la Generalitat i l’Estat ho tenen cada cop més difícil per trobar algú que els representi. Entre l’independentisme del “menys reunions” (Puigneró dixit ) i l’espanyolisme de porra i toga, que representen el PP i Vox, hi hauria d’haver un terreny de joc practicable, o això és el que intenten vendre, amb cada cop menys fe, els dirigents d’ERC, el PSC i els comuns. Però els fets evidencien que ni tan sols amb sobredosis de voluntarisme es pot concebre un panorama de diàleg que reconegui que hi ha un conflicte polític que s’ha de resoldre de manera democràtica.

La proposta inicial d’ERC –amnistia i autodeterminació– no té cap valedor fora de Catalunya, i país endins només desperta escepticisme. Les il·lusions del primer Podem, el de Pablo Iglesias (república, plurinacionalitat, sobiranies compartides...), s’han dissolt com un terròs de sucre. I la proposta del PSOE és... inexistent. Ni les “molles” que tan sovint hem bescantat, com la reforma de l’Estatut o del sistema de finançament, no estan sobre la taula ni en cap temari negociador. ¿Podria el PSC fer de punta de llança del PSOE, desempolsant el federalisme? Fa deu anys, potser sí.

El PSC hauria de vigilar, perquè en futures conteses no només pot perdre els vots dels desencantats del Procés, és a dir, els que clamen per un catalanisme “útil”. També haurà de fer front, previsiblement, a la revifada del PP català, que a falta d’actius propis mirarà d’apropiar-se de l’efecte Feijóo.

La patacada andalusa segurament farà que Pedro Sánchez reaccioni i busqui salvar la relació amb ERC. Això explica l’anunci de la reunió entre Sánchez i Aragonès, una trobada en temps de descompte, on tots dos s’ho jugaran tot a una carta. El PSOE, el PSC i ERC necessiten algun acord rellevant, però hauria de ser-ho molt, de rellevant, per tapar la repressió, els espionatges i els greuges. I si no hi ha acord de cap mena, ERC haurà d’escenificar una ruptura estrepitosa per encarar les eleccions municipals amb un relat –el de la futilesa del diàleg– que per a Junts és una profecia autocomplerta.