A les portes d’una segona era daurada del videoclip
És només una intuïció -una impressió, si volen- però diria que estem assistint a un retorn dels bons videoclips: una segona època daurada després de la que vam viure a finals dels 90, quan es va popularitzar la figura del director de videoclips, que, fins aleshores, i amb honroses excepcions, havia resultat anònima. Anys en què Chris Cunningham, Spike Jonze, Michel Gondry, Mark Romanek o Jonathan Glazer signaven els seus millors treballs i formaven part, des de la imatge, de la proposta estètica de Björk, Beastie Boys, The White Stripes o Radiohead.
Després va venir la crisi aguda de vendes de discos -el negoci s’ha desplaçat als concerts- i part dels diners que es destinaven aleshores a promocionar un nou àlbum es van desplaçar a la promoció de les gires. Òbviament, de tant en tant queia algun treball memorable. I alguns artistes independents demostraven que es podien fer meravelles si se suplia el pressupost amb imaginació. Però la meva sensació -subjectiva, insisteixo- és que el nivell general va baixar ostensiblement.
I avui, en canvi, escric aquestes línies excitat pel fet que, en només dues setmanes, m’he trobat tres vídeos que m’han impressionat. El primer és de M.I.A. El tema es diu Borders i parla -com la resta del disc- dels refugiats. La imatge d’ella, il·luminada en una tanca gegantina envoltada de les siluetes de centenars de fugitius penjats a la tanca, és d’una potència estètica brutal. Transmet la força de la gent, del grup. L’ha dirigit ella mateixa: chapeau.
El segon vídeo és de DJ Shadow i es titula Nobody speak. En una sala que se suposa que és de l’ONU, dues persones encorbatades comencen a intercanviar-se insults xulescos a ritme de rap i acaben a cops de puny. Recorda aquell ancià Two tribes amb què Frankie Goes to Hollywood ironitzava sobre la Guerra Freda, fent que Reagan i Gorbatxov lluitessin a mossegades en un ring improvisat. No costa gaire veure-hi la crítica al poder més testosterònic. Hi ha fins i tot una irreproduïble referència a Trump. El dirigeix Sam Pilling.
I el tercer clip és el de la cançó False alarm de The Weeknd. Filmada com si fos una partida de videojoc, narra un atracament que es complica. Que es complica molt. És un treball amarat de sang i violència, excel·lentment filmat per Ilya Naishuller.
Això passa en uns temps en què artistes com Radiohead, Wedding Present, Grimes o Beyoncé presenten discos visuals, on cada cançó -o gairebé- té associat un clip o una vinyeta. Benvingut sigui, si això ha de retornar l’interès en els discos. ¿Es fixarà la televisió en aquestes petites obres d’art?
