El possible pòquer de Junts
1. L’últim baròmetre del CEO indicava que el PSC de Salvador Illa tornaria a guanyar les eleccions amb els mateixos escons que ara li permeten fer la viu-viu, en minoria. El titular més cridaner era la pujada que faria l’extrema dreta. Vox estaria a prop d’encalçar el PP al Parlament i, d’altra banda, l’ascens d’Aliança Catalana aniria, pràcticament, al mateix nivell que la davallada de Junts. Amb Puigdemont de cap de cartell va aconseguir treure 35 diputats a les eleccions de l’any passat, quan la sequera s’assenyalava com el principal problema de la població. Avui el CEO li dona un màxim de 30 escons, tot i mantenir-se com a segona força. Catalunya necessita un partit de centredreta fort, que sigui valent i que sigui votable sense haver d’agafar la papereta d’amagat. Més ben dit, hi ha un grapat de centenars de milers de catalans que necessiten un partit amb voluntat de governar, que interpreti el país com l’entenen ells. Bandera, butxaca i benestar.
2. L’anàlisi dels resultats del CEO indicava aquests perversos vasos comunicants que, amb la immigració al centre de tots els debats, donaven al partit de Sílvia Orriols allò que treia als de Puigdemont. Certament, Junts no ha ensopegat encara el punt just del relat. No gosa dir coses políticament incorrectes però sap que si no parla prou clar d’aquesta gestió tan complicada se li escolen milers de vots. Aquest vol i dol, aquestes polítiques deixatades, li fan perdre pistonada. Però hi ha molts altres punts en què Junts podria posicionar-se en un espai on, a hores d'ara, no hi ha cap altre partit catalanista/nacionalista/independentista que se situï. Ho està fent amb l’oposició a la reducció de la jornada laboral, però en canvi no és prou clar amb la fiscalitat –impostos de patrimoni i de successions, que són una sagnia per a molts dels qui votaven Jordi Pujol a ulls clucs–. En els discursos sobre habitatge i sobre l’ampliació de l’aeroport, per exemple, trobaríem missatges contradictoris, amb massa càlcul i poca fermesa. Amb un rumb clar, amb polítiques decidides i sense complexos, potser aconseguiria recuperar votants que va anar perdent en el camí.
3. Un cop Junts sàpiga com vol jugar el partit, caldria veure amb quina alineació. A qui vol de candidat a la presidència de la Generalitat? Carles Puigdemont, com no pot ser d’una altra manera, té una altra preocupació: fer efectiva l’amnistia i poder tornar a casa. Jordi Turull, al capdavant del partit, s’ha hagut d’empassar tants gripaus que potser arribaria desgastat a un altre repte gegantí. Josep Rull, com a president del Parlament, ho està aprofitant per mostrar el seu tarannà més amable i empàtic, sense saber si això és una virtut o un defecte per ser el millor candidat possible. Míriam Nogueras s’ha fet un nom a Madrid. Planta cara, diu les coses sense embuts i, malgrat algun excés verbal, el seu populisme llaminer agrada a la pròpia parròquia. El pòquer el completa Antoni Castellà. L’home que sempre hi és, que va començar a Unió, que va anar a les llistes d’Esquerra, que va substituir Laura Borràs com a diputat i que ja és vicepresident de Junts. Si jo fos novel·lista, m’ensumaria que aquest personatge encara viurà algun capítol important.
4. I a l’Ajuntament de Barcelona? Falten dos anys per a les eleccions municipals i, a l’hora d’ensenyar un candidat, sembla que el més calent és a l’aigüera. Junts ja fa deu anys que va deixar l’alcaldia de Barcelona. Xavier Trias va tornar a guanyar les eleccions el 2023, però tenir més regidors que ningú (11) no li va servir per recuperar l’alcaldia. L’estranya pinça d’última hora entre PSC, Comuns i PP, ordenada des de Madrid, va deixar Trias amb un pam de nas i amb una enrabiada històrica. D’aquell que “us bombin a tots” han passat dos anys. Junts no pot badar, més, en el camí de la irrellevància consistorial.
