05/09/2023

Prendre el nom de l'amnistia en va

3 min
Carles Puigdemont avui a Brussel·les

Certament, l’aritmètica parlamentària resultant de les eleccions és endimoniada. Situa l’independentisme català en una posició clau, malgrat els seus mals resultats. Igual que el nacionalisme basc, fins avui i de manera pràctica ERC ha demostrat ser un soci confiable per a l’esquerra espanyola. Però hi ha el factor Puigdemont, sobre el qual no és possible bastir res, que, a més, en la seva dinàmica de competència i subhasta, arrossega ERC cap a posicions maximalistes. Amnistia i autodeterminació com a exigències. Res a fer. Repetició d’eleccions. Però en la dinàmica d’aquestes setmanes d’aproximacions i possibles negociacions, cal distingir la manera com es vol quedar en la fotografia final de les veritables pretensions. L’aposta i la hipòtesi de Junts era un govern PP+Vox per tal de revitalitzar el decaigut independentisme, cosa que no podrà fer amb un govern de PSOE+Sumar. Allò del com pitjor, millor. Ara, però, han de fer veure que estan disposats a parlar amb l’esquerra, però posant un preu no només car, sinó inassumible. Als “irreductibles” els cal un relat del fracàs que no els comporti una laminació gairebé terminal si es torna a eleccions. A més, en la seva veritable pugna, que és amb ERC, quedaran com els que mantenen l’exigència, no rebaixen postulats, no podran ser titllats de traïdors. Per al PSOE, les exigències no resulten assumibles, però encara semblen confiar que els independentistes catalans, conscients que electoralment han fet molt mal resultat, el que volen és una via d’aterratge i que s’acordi un simulacre de les seves exigències. Una amnistia que de fet siguin uns indults, una promesa de referèndum que ves a saber si es farà mai...

Es parla molt d’amnistia, segurament massa, però poc de canviar de política i de discurs. Per a uns és la clau de volta de tot, i els altres responen que se’n pot parlar mentre el debat es trasllada a la seva factibilitat jurídica, a l’encaix o no en el text constitucional. El tema jurídic no és menor, però no em sembla el tema substancial en aquesta discussió. La reflexió prèvia és política i també és de tipus moral. Com a prerrogativa dels estats, la possibilitat de l’oblit i perdó sembla acceptable si s’utilitza de manera excepcional, justificada i entesa pel conjunt de la ciutadania. L'amnistia pot ser un bon punt d’arribada, una manera de posar punt final a una situació de conflicte quan les condicions que la van crear i els possibles comportaments delictius que s’hi hagin produït s’hagin substanciat i superat. Al capdavall, cometre errors és consubstancial a la condició humana i als seus actes. No cal mantenir el càstig si hi ha superació i esmena. Però, és aquesta la situació actual a Catalunya? Per a una amnistia, s’han de donar les condicions. No pot ser el resultat d’un xantatge polític conjuntural, no pot ser l’exigència inicial d’aquells que han desobeït la llei, que pretenen desestabilitzar mentre afirmen que ho tornaran a fer. Podria ser conseqüència d’un canvi d’actitud i de metodologia política, no la contrapartida per a la constitució d’un govern. Cal recordar que el que es va jutjar no van ser les idees independentistes, ben legítimes de defensar, sinó els actes il·legals que alguns, uns pocs, van cometre en nom d’elles. És cert que una part de l’independentisme organitzat ha fet aquest camí, encara que li costi verbalitzar-ho, però no així el món de Waterloo. 

M’atreveixo a aventurar que la major part de la ciutadania catalana i espanyola se sentiria satisfeta amb una llei que signifiqués el punt final de tants anys d’anomalia política i social a Catalunya, de tantes ruptures i trinxeres establertes. Però s’han de crear les condicions polítiques i morals perquè sigui acceptable i possible. I no és aquesta la situació quan es reincideix en el mateix discurs supremacista i de ruptura, quan es considera possible exigir aprofitant una finestra política d’oportunitat per a l’extorsió. No es pot posar el carro davant dels bous. En política, les formes ho són gairebé tot. En aquests anys s’ha trencat la convivència de manera ostentosa, s’ha sotmès la Catalunya que justament ara, a les últimes eleccions, s’ha demostrat majoritària a tota mena de menyspreus, s’han provocat efectes econòmics greus amb la fugida d’empreses i la fallida de noves inversions. L’eclosió com a efecte derivat de la nova extrema dreta al país seria també un efecte col·lateral gens menyspreable. Possiblement, la càrrega de la prova hauria de ser invertida en els termes. Què està disposat a fer l’independentisme maximalista per poder obtenir i justificar políticament i moralment una amnistia? Com es pensa refer el dany infligit a la societat catalana i espanyola? Quins passos es faran per reparar la destrossa provocada? Què es proposa per avançar, en sentit contrari, en la via del retrobament i l’entesa?

Josep Burgaya és professor universitari i assagista
stats