Fa pocs dies va morir un pensador clau del segle XX. Jürgen Habermas, alemany, va néixer el 1929, amb la Gran Depressió. Va viure la derrota del 1945, la Constitució redactada pels aliats per a la nova República Federal de 1949, la crisi de la RDA el 1989 i la reunificació, i va lamentar l'oportunitat perduda que va representar no fer una nova constitució per a Alemanya el 1990. Habermas defensava una realitat política basada en tres principis: la democratització dels partits, l’ampliació de l’espai públic que promogui la participació i la transparència informativa. Considerava que l'individu ha de ser capaç de distanciar-se dels fets i ha d'exercir un judici propi, pensar per ell mateix, però la seva opinió ha estat en bona part oblidada. Observava amb preocupació la deriva de la tecnocràcia i l’oblit de la solidaritat. Va ser un conciliador polític i un representant de l’escola de Frankfurt i del pensament germànic més europeu, de la contenció i de l'anàlisi. Una àncora per a l’estabilitat. La seva desaparició és una pèrdua per a Europa. Va dir en múltiples ocasions que la pàtria dels europeus havia de ser Europa i no les petites pàtries nacionals. Habermas pensava en gran.
A Catalunya tenim debats polítics d'altura limitada. S’ha posat l’èmfasi en el que és secundari i s’ha oblidat el que és principal. Amb una excepció: l’aprovació dels pressupostos del 2026. La política ha d’estar al servei de la ciutadania i no dels partits. Ja ho va dir Unamuno: “Als catalans els perd l’estètica”.
Per a l’aprovació dels pressupostos cal el vot positiu d'ERC, vot que en un principi ERC no volia donar per falta de compromís explícit del PSC —amb data i procediment— per a la recaptació de l'IRPF. Aquest impost depèn avui del govern central, que es nega a concretar el traspàs per una raó política comprensible: la seva feblesa al Congrés.
Tanmateix, hi ha una qüestió pràctica insuperable a curt termini: recaptar l’IRPF requereix una estructura administrativa que no existeix i que s’ha de mobilitzar. L’Agència Tributària catalana està lluny de tenir la capacitat que es requereix, i dotar-la dels mitjans i el personal —personal d’alt nivell— per fer-ho necessita temps. Contractar i entrenar dues mil persones no és fàcil i, sense temps suficient, impossible. I fer-ho sense garanties és un risc que no es pot córrer, per la pèrdua d’ingressos fiscals que podria suposar. A més, és innegable que la Hisenda pública és eficaç i que degradar el nivell de professionalitat seria un error. Més important que recaptar és tenir garantit l’automatisme de la distribució. Que ja tenim.
Si no hi ha bones preguntes, no hi pot haver bones respostes. Amb les propostes passa el mateix: si no són sòlides, no hi pot haver bons resultats. Sobre finançament hi ha dues qüestions clau que s'han oblidat. Primer, que cal assegurar l’ordinalitat per llei, ara només assegurada per al 2026. I segon, que aquest principi s'ha de regir per habitant, i no per habitant “ajustat”. Mantenir l'ajustament permetria que el govern central obtingui els resultats que li convinguin aplicant criteris diferents.
A final de la setmana passada vam arribar a un punt mort en la negociació. I un fet que crida l’atenció és com s'han deixat de plantejar altres qüestions importants per al país i la ciutadania. Hi ha vagues de mestres pels problemes a ensenyament; hi ha vagues de metges per les deficiències al sistema; el mal funcionament de Rodalies afecta dos problemes de màxima importància: l’habitatge i la productivitat. Són serveis essencials i descuidats. Tenir uns nous pressupostos suposaria, a futur, 4.700 M€ més d’ingressos. Una raó més per aprovar-los.
Del punt en què es troben actualment les relacions entre govern central i Generalitat es podria inferir que el desenfocament de les prioritats en la negociació fa difícil una solució plausible. Pot semblar que ERC negocia més d'acord amb la política que amb els fets, més d'acord amb el principi de “fer el que he dit i ara he de mantenir per no perdre imatge” que pel que és important per a la ciutadania.
Habermas és el filòsof del terme mitjà, una figura de mediació al servei de la conciliació política. Confia en la racionalitat comunicativa per restaurar l’optimisme il·lustrat i la confiança en l’àgora política. Com diu Thomas McCarthy desenvolupant una idea de Habermas: “Els procediments formalment correctes poden legitimar decisions només si són part del sistema polític reconegut com a legítim, perquè el sostenen fonaments acceptats”. La discussió entre ERC i la Generalitat no es mou en aquest marc: discrepen sobre els detalls i no sobre els conceptes del que van acordar.
Oriol Junqueras ha tingut problemes al partit. M’atreveixo a dir que és per aquesta raó que procura mostrar coherència en els compromisos. Tanmateix, això no ho hauria de condicionar tot, ni massa. Ampliar el marc de la negociació seria plausible per permetre que es tradueixi en resultats. És, possiblement, el que Habermas faria en el seu lloc: busquem un acord global en el que ara és possible i ajornem l’acord final en aquelles qüestions concretes que avui es revelin impossibles, com, per exemple, la recaptació de l’IRPF. Que el líder d’ERC hi pensi i tregui les seves pròpies conclusions. Habermas li pot ser útil com a inspiració en aquesta negociació.
Dimecres, la Generalitat i ERC van fer el que calia: ampliar el camp de negociació, eliminar línies vermelles —la recaptació de l’IRPF és important, però no essencial— i donar-se més temps. Que es faci és un motiu de satisfacció, en aquest cas d’orientació de la política als resultats. Que els polítics demostrin que tenen sentit comú és un motiu de confiança per als ciutadans. Cap lliçó a ningú, però està bé el retorn a la racionalitat.
