Ara que s’acosta Sant Jordi i que llibreters, lectors, escriptors, editors i periodistes culturals ens hi aboquem amb energia i un xic d’angoixa, m’agradaria compartir, des d’aquest racó, algunes reflexions sobre el fet d’escriure que May Sarton ens va deixar en el seu Diari d’una solitud (Amsterdam Llibres, amb traducció de Núria Parés).
May Sarton va ser una escriptora belga-americana (1912-1995) que, en un moment determinat de la seva vida, va escollir la vida retirada. En aquest dietari hi ha els seus dubtes i les seves pors, els seus moments de felicitat plena i moltes reflexions sobre la literatura i tot el que envolta la vida d’escriptor.
Per començar, sobre la seva tria de retirar-se per escriure: “Vivim en una època en què cada vegada més persones estan atrapades en unes vides que amb prou feines els permeten prendre decisions reflexives, en què cada vegada hi ha menys eleccions de debò”.
Sobre allò que anomenen èxit: “Però resulta preocupant la mà de gent que espera l’aplaudiment i el reconeixement quan ni tan sols ha començat a aprendre un art o una tècnica. L’èxit immediat està a l’ordre del dia: «Ho vull ara mateix!» Em pregunto si això no deu formar part de la nostra corrupció per culpa de les màquines. Les màquines fan les coses molt ràpidament i al marge del ritme natural de la vida”.
Sobre els llibres supervendes: “Tots els aspirants a escriptors diuen el mateix: «No penso transigir i escriure un llibre supervendes!», com si poguessin triar. [...] Cal un bon narrador per escriure un llibre supervendes, i un bon artesà. Un bon professional no descartarà mai la possibilitat d’un èxit de vendes com una cosa que podria aconseguir si estigués disposat a fer concessions. [...] Molts grans escriptors –Dickens, Joyce, Trollope, Hemingway– han estat supervendes. [...] Ho fem tan bé com podem i esperem el millor, conscients que «el millor», pel que fa a les vendes, és una qüestió de sort”.
Sobre el debat entorn de la literatura del jo: “Al meu parer, si un escriptor és seriós, es considera a si mateix un instrument d’experimentació. La vida –en la seva totalitat– flueix a través d’aquest instrument i es destil·la en les seves obres d’art. La manera com vivim la nostra vida personal està íntimament lligada a l’obra”.
Sobre la feina de l’escriptor: “Avui és un dia estrany i buit. No em trobo bé, he donat voltes per aquí sense fer res, he contemplat els narcisos contra les parets blanques, i dues vegades he pensat que devia estar al·lucinant perquè la seva extraordinària aroma impregna cada habitació. Sempre m’oblido de com són d’importants els dies buits, de com n’és d’important a vegades no esperar produir res, ni tan sols quatre ratlles en un diari”.
Sobre Sant Jordi (ella no en diu així, esclar): “Estic absurdament nerviosa per la roba que m’he de posar; tot l’ambient de societat m’atabala... Mai, mai no m’hi sentiré com a casa. Tot va anar bé, però vaig tornar a casa plena de dubtes i de malestar. Per què m’altera tant prendre part en la venda dels meus llibres? Com sobreviu un escriptor de la meva mena a aquesta gran maquinària? [...] La reacció a tanta exposició apareix dos dies després, i aquests darrers dies he estat morta de cansament”.
Ànims a tots!
