La realitat supera la ficció, o si més no, és capaç d’empatar una escena de la vida quotidiana amb una seqüència de final sorprenent. Va passar aquest estiu, en un poble del Pirineu, al començament d’una tarda plàcida. Un nen muntat en una bici gira a tota pastilla per una cantonada estreta i causa el corresponent ensurt a una veïna que se’l va trobar de cara i que, pel que va semblar, coneixia la criatura. I la dona l’amonesta sense crits, però molt seriosa, d’aquesta manera: “Ves amb compte amb la bici, perquè si atropelles una senyora gran…” Deixo la frase aquí. Com podria continuar? “Li pots fer molt de mal? La pots matar? Vindran els Mossos i una ambulància?” Doncs no, l’advertiment va ser: “Ves amb compte amb la bici, perquè si atropelles una senyora gran, els teus pares hauran de pagar un pastón a la vieja”.
No vaig veure venir aquest final, i menys expressat amb aquestes termes, que em van fer riure. Més enllà que el primer que li passés pel cap fos l’atropellament d’una vella, no li va donar un consell de sentit comú (“quan no vegis si ve algú, no corris”) ni de conductora veterana (“quan arribis a una cantonada, frena”) sinó la projecció que el pitjor que li podria passar al nano és que castigués als pares allà on fa més mal, que és la butxaca. Francament, no em va semblar que l’enfocament economicista de les conseqüències de la topada imaginària servís perquè el nano interioritzés una lliçó de prudència viària bàsica. Més aviat va quedar com una lliçó de quines són les prioritats dels adults.
