Contra un PSC perdonavides
Ja n’hi ha prou de dir que l’independentisme ha dividit la societat catalana, i que és l’unionisme espanyolista qui ens n’ha de salvar. De fet, de l’unionisme espanyolista encara es podria dir amb més propietat que ha estat una font de divisió social, política, econòmica, cultural i lingüística a Catalunya. I la més poderosa, perquè es val de tot un Estat. Una força divisiva llarga en el temps, però que en els darrers anys ha recorregut a la coacció unilateral explícita de l’article 155 i l’acció repressiva policial i judicial.
I, tanmateix, l’unionisme a Catalunya no tan sols existeix de fet, sinó que té dret a existir des d’un punt de vista democràtic. I fins i tot que més val que estigui políticament canalitzat per partits de vocació democràtica. Parlo dels partits que consideren que Catalunya forma part de la nació espanyola, tant si ho justifiquen amb raons instrumentals –“ens convé ser espanyols”–, com si ho fan amb raons identitàries i essencialistes –“som espanyols, tant si ens agrada com si no”.
L’actual unionisme espanyolista a Catalunya –i a la resta de Països Catalans– té el seu origen tant en vincles històrics de dominació militar i política com en els intensos processos migratoris del segle XX. I en l’actual societat catalana, vistos els interessos econòmics i els vincles culturals i emocionals que se’n deriven, força catalans no se saben imaginar fora del marc estatal espanyol. Això explica l’existència del biaix nacional de la realitat política entre els qui es volen nacionalment espanyols, al costat dels qui es volen nacionalment catalans i dels qui no se senten implicats per aquesta disjuntiva i que tant els fa una cosa com l’altra.
En conseqüència, la societat catalana, com qualsevol altra societat avançada, és una societat políticament dividida. Que la divisió no sigui només ideològica sinó també nacional, democràticament no canvia res. Catalunya està dividida, formalment i com a mínim, entre dretes i esquerres. Però també ho està en les dues lleialtats nacionals que de moment s’han expressat a través dels seus partits. I és en l’espai deliberatiu parlamentari on la lleialtat nacional espanyola i la lleialtat nacional catalana han de dirimir tal divisió.
Ara bé, el que és democràticament inacceptable és que el PSC es vulgui erigir, amb una superioritat moral que repugna, en el garant d’una única unitat social possible. Que els seus dirigents pretenguin que l’amnistia és un gest de perdó a favor de la unitat dels catalans és políticament insultant. Primer, perquè la llei d’amnistia –aquest sí que ha estat un girar full espectacular dels socialistes– és resultat de la seva necessitat peremptòria de conservar el govern d’Espanya, i no pas de cap actitud benvolent. Però, sobretot, perquè l’amnistia, com a molt i anant bé, suposarà la mínima restitució necessària per poder reprendre la deliberació política democràtica que el PP, amb el suport del PSOE, va rebentar amb l’aplicació de l’article 155.
Si hi ha un tipus d’autoritarisme absolutament menyspreable és el que s’exerceix des de la condescendència, molt pitjor que l’autoritarisme a cara descoberta, perquè s’exerceix amb dissimulació i engany. Que el PSC es presenti com el garant de la concòrdia, el “reencuentro” i la reparació de la ferida democràtica que ells van contribuir a obrir, és deshonest. Que pretenguin perdonar la vida a l’independentisme acusant-lo d’una pretesa divisió que, amb recursos il·legítims, l’Estat va atiar per tal de combatre’l, és infame. Que potser cal recordar al president Sánchez, a Salvador Illa o a Núria Parlon que, entre més, és Aznar qui es vanta de dividir els catalans, que venim de l'“a por ellos”, de tota la informació falsària dels mitjans espanyols encegats per la defensa de la unitat de la pàtria, de l’infecte discurs del seu rei el 3 d’octubre del 2017, de l’aval a la guerra judicial patriòtica o del fet de mirar cap a una altra banda davant dels casos d’espionatge i l’acció de les clavegueres de l’Estat?
Que l’unionisme vulgui participar de la deliberació democràtica a Catalunya ja he dit que no tan sols és legítim, sinó convenient. Però, si us plau, que abandoni la seva arrogància moral. Ja no dic que reconegui la gran part de culpa que ha tingut en l’exacerbació d’una divisió i crispació civil que mai no hauria hagut d’abandonar l’hemicicle del Parlament. Només dic que si el PSC té alguna cosa a dir als catalans, ho faci amb propostes de govern i, si vol, apel·lant als sentiments identitaris i nacionals espanyols. Però que no ens vingui a perdonar la vida als qui no ho compartim.
