El PSOE, una excepció europea?
Des de França m’han preguntat: com s’explica que els socialistes espanyols aguantin ferms mentre els seus correligionaris europeus s’han anat esmicolant? El Partit Socialista francès de François Mitterrand és avui un grupuscle a l’ombra de la França Insubmisa, i, tanmateix, només fa sis anys que François Hollande va deixar la presidència de la República; el Partit Socialista italià va patir l’hegemonia del PCI, però la desaparició dels comunistes no li va donar millor vida. Fins i tot la socialdemocràcia alemanya està donant senyals d’esgotament, l’extrema dreta ja li passa al davant a les enquestes. I així successivament, Europa enllà.
Sense tenir una resposta clara a la pregunta inicial, se m’acuden alguns elements indiciaris. El PSOE porta menys temps de desgast, perquè aquí la democràcia va arribar més de trenta anys després de la II Guerra Mundial. I sempre ha gaudit d'un cert prejudici democràtic favorable en una escena en què la memòria del franquisme ha pesat fort i la dreta mai ha acabat de treure-se-la de sobre (i ara a través de Vox torna a festejar-la descaradament).
Una altra raó podria ser la seva renovació. El PSOE va créixer i va dominar l’escena als anys 80 amb la marca i l’estil de Felipe González fins a acabar en una sinistra ressaca d’abús de poder i corrupció. Sánchez va captar l’oportunitat quan ningú la veia. I el 2016, quan va ser expulsat de la direcció del partit, va agafar tothom a contrapeu mobilitzant les bases per tombar els que creien haver-lo liquidat. I així el PSOE va començar de nou. El PP, en canvi, encara viu a l’ombra d’Aznar.
És cert que, com en altres llocs d’Europa, a Espanya el nombre d’actors s’ha multiplicat i el bipartidisme ja no és el que era. Però de moment Sánchez ha anat sumant potencials socis més o menys conjunturals, mentre que el PP ha anat quedant –especialment després de l’envit català– atrapat en un ús cínic del transcendentalisme patriòtic. I segurament també ajuda a Pedro Sánchez que els nacionalismes basc i català no han generat, almenys fins ara –tot arribarà–, una extrema dreta com les que circulen per Europa, mentre que el PP té Vox a la falda.
Una suma de factors que potser ajuden a entendre per què el PSOE encara és un partit en posició d’articular un ampli espai de poder, sense que els populismes i els autoritarismes l’hagin escombrat.
