Que ens puguem permetre una vida
Veient els preus dels lloguers i dels pisos de compra, i comprovant com els sous van quedant clarament superats per l'encariment de la vida, no estranya que hagi guanyat les eleccions municipals de Nova York un candidat que ha fet campanya amb eslògans com ara “una ciutat que ens puguem permetre”.
Però temo que l’alegria demostrada a la majoria de mitjans per la victòria de l’alcalde Mamdani sigui perquè representa una derrota de Trump més que no pas un avís molt seriós d’on som: el capitalisme continua creant riquesa però la reparteix cada vegada menys –o molt pitjor– que dècades enrere. Tothom treballa, però cada vegada hi ha més pobres. Creixen les xifres d’exclusió social. I els governs que aspiren a corregir la situació amb la redistribució via impostos continuen burxant en les butxaques del que queda de les classes mitjanes empobrides, però no se’ls veu el mateix zel a l’hora d’enfrontar-se a les empreses que no fan més que anunciar beneficis multimilionaris. Si cada any calen més ajudes, al final els ajudats seran més que els ajudadors i l’estat no ho podrà aguantar.
Sota una macroeconomia de creixement, cada cop hi ha més històries de precarietat i de no-futur, sobretot entre els més joves, per als quals la idea de la meritocràcia comença a ser una broma de mal gust. No és que no es puguin permetre una ciutat, sinó que no es poden permetre una vida. I això és devastador per a tothom.
El sistema ha tocat os i, amb la seva marxa imparable cap a la concentració de riquesa, amenaça d’arrossegar la democràcia que ens vincula a través del contracte social. En van parlar ahir en un debat amb joves a l’Acte de Tardor que organitza la família de Manuel Carrasco i Formiguera. Compte amb això que Càritas ha anomenat “la societat del neguit”.
