14/12/2022

Pujol, reaparegut

2 min

La presència de Jordi Pujol aquest dimarts al Parlament de Catalunya, en la celebració del norantè aniversari de la cambra (dos menys que el mateix Pujol), després d'anys d'ostracisme, ha estat trasbalsadora per a molts. La figura de Pujol, de fet, trasbalsa el sistema polític català i també l'espanyol (ell n'és protagonista i artífex, de tots dos), només que tregui el nas. La confessió, ara fa vuit anys, de la cèlebre deixa de l'avi Florenci va treure a la llum un costat fins aleshores ocult de qui ja era un mite. Aquest costat ocult, que era el de la corrupció (practicada des d'una concepció típicament patrimonial de la política, i més concretament del govern), ha erosionat el mite, però també l'ha fet més complex. D'aquest dimarts, la gravació de l'agent dels Mossos que saludava Pujol a la porta de la institució dient-li “Bona nit, president, benvingut al Parlament. A les seves ordres”, resumeix bé un estat d'ànim, explicable per una història tan llarga com la Guerra Civil, la dictadura franquista i la Transició, per no remuntar-nos més enrere. També podria ser un bon començament per a una novel·la, o una ficció de cinema, o per a la tesi d'algun doctorand en sociologia o polítiques.

Jordi Pujol ha aconseguit traspassar a la societat (a l'opinió publicada, si més no) el dubte que el turmenta a ell de fa anys, i és quina serà la seva posteritat, quin lloc ocuparà als llibres d'història. Per això insisteix a afirmar, quan dona entrevistes, que ell no és un polític corrupte. Els seguidors i partidaris de Pujol s'enfaden quan s'associa el nom del seu referent amb la corrupció i s'acullen a coartades patriòtiques, segons les quals la merda de la muntanya no fa pudor, i a Espanya no persegueixen els seus corruptes amb la mateixa duresa que s'ha aplicat a Pujol i la seva família. La Sagrada Familia, la docusèrie de David Trueba i Jordi Ferrerons, ens recorda el moment en què el primogènit de la família (el Fill Graaan, com se l'anomena a El meu Amic, la recent i excel·lent novel·la d'Esteve Miralles, que també recull memòria d'aquests fets) va donar, com a explicació de la seva rutilant col·lecció de cotxes de luxe, el fet d'haver-los pogut adquirir durant la crisi del 2008, quan els seus antics amos “derrapaven”. La Sagrada Familia hauria d'agradar, precisament, a Jordi Pujol, perquè és un intent de comprendre la política catalana des d'una identitat espanyola amb conviccions democràtiques sinceres. Pedagogia, al cap i a la fi.

La trajectòria, i també la posteritat, de Jordi Pujol van lligades a les del rei Joan Carles. Tots dos van fer de caps d'estat (tant si l'estat hi era com si no hi era), i tots dos han liderat famílies abismades en escàndols de corrupció: en el cas dels Borbons, Joan Carles liderava aquesta corrupció i ara s'intenta deslligar-ne el fill; en el dels Pujol, la implicació del patriarca en els fets delictius és incerta i se'ls intenta deslligar de la manera contrària: que aparegui qui calgui com a corrupte, menys ell. I bé, a ells els devem el país i la democràcia, què voleu.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats