Pujol, sentència escrita

Jordi Pujol s’enfronta a partir d’avui a la veritat judicial, però als seus 95 anys, i havent-ne passat 22 des que va deixar de ser president de la Generalitat, la sentència de la història està escrita i matisada pel pas dels anys: un militant antifranquista que pateix tortura i presó, convertit més endavant en president-pare de la pàtria, és, també, un pare de família que fa cas omís dels avisos i de les evidències sobre determinades pràctiques econòmiques d’alguns membres de la seva família durant dues dècades de poder absolut a Catalunya i d’influència política a Espanya. 

Totes les lliçons sobre valors de què va impregnar la seva acció política es van girar en contra d’ell quan va confessar la història de la deixa. Però han passat onze anys des d’aquell dia de Sant Jaume de 2014 i tothom ha tingut temps per fixar les seves distàncies amb el personatge. Només aquells que no van poder pair mai les sis victòries electorals consecutives esperen una sentència judicial que els doni la raó última en temps de descompte. En tot cas, una sentència condemnatòria confirmaria que tot va ser alhora: la reconstrucció nacional de Catalunya i un president que no sempre va practicar l’autoexigència ètica que predicava.

Perquè tothom sap, també, que si Pujol no hagués dit que ja no tenia cap argument per ser contrari a la independència, ni hagués deixat escrit que “o independents o residuals”, la justícia l’hauria deixat tranquil, igual com l’havia deixat tranquil durant tants anys. I la recent condemna del fiscal general de l’Estat, que converteix en víctima indemnitzable un defraudador confés, ha demostrat, per si el judici del Procés no ho va deixar prou clar, que a la justícia espanyola fa molt de temps que li va caure la bena dels ulls.