La puta de la caserna
El xat de la caserna del Bruc en què rifaven els serveis d’una prostituta em posa davant del mirall. Per més que sigui indignant, ¿em sobta aquest fet, que la rifessin com un pernil? No. ¿Aprovo l’existència de la prostitució? Sí, però la reprovo. La regularia, faria que qui s’hi dediqués pagués impostos i, com en qualsevol altre ofici, n’eliminaria l’explotació. Hem convingut que la prostitució és vexatòria, però la pornografia no i l’estriptis tampoc. Una prostituta no té contracte, una actriu porno sí. Quan em pregunten, parlant de regularització, si voldria que la meva filla fos prostituta, dic “no”, però també diria “no” al fet que fos actriu porno o ballarina d’estriptis. Tot i així, entenc i aprovo que hi hagi prostitutes i prostituts que vulguin fer aquesta feina i que la prefereixin a d’altres. Quan em pregunten si veig normal que hi hagi gent que ha de pagar per fer un clau dic “sí”. Hi ha gent que ha de pagar o vol pagar per fer un clau. Esclar que hi ha explotació en la prostitució, però també n’hi ha en la indústria de la roba, de la mineria o de la neteja. Al món on vivim hi ha esclaus. Sexuals, però també d’altres menes.
Sé que el sorteig d’una prostituta es deu haver fet en molts altres sopars d’empresa, entre rialles, amb algun –com en el cas que ens ocupa– dels presents trobant que allò supera els límits de l’ètica. La cruesa, la despersonalització que suposa la naturalitat de la paraula puta en aquest xat m’encongeix el cor. Fins no fa gaire havia sentit una expressió col·loquial que deien per expressar allò de tants caps tants barrets: “O follem tots o llancem la puta al riu”. Perquè, esclar, la puta es pot llançar a l’aigua. Això és el que sembla que va passar amb una amant de Joan Carles I, quan l'emèrit encara era inviolable.
