Quadern de queixes

«Un poble que se sap autodescriure és capaç de reorientar-se políticament» Bruno Latour

Ressaca de Primer de Maig, caldrà convenir que si formalment encara treballem vuit hores al dia és com a conseqüència directa de la vaga de La Canadenca del 1919 –la mare de totes les vagues en la memòria proscrita, però mai no vençuda, dels subalterns del país–. Una conseqüència directa però no pas lineal, caldrà afegir. Estroncada pel pistolerisme primer, després per les sobreexplotacions del franquisme i, després, per una llista de vicissituds, d’avenços parcials i retrocessos sencers, que seria infinita. Fins a cada nova volta de cargol de la demolició que vivim. Caldrà escriure formalment perquè en cada contracte formal així s’indica, malgrat que el teletreball, el ritme 7/24 i les càrregues de feina vagin per sectors precaritzats i per treballs a escarada –en un país de riders, riggers i kellys–. Fins i tot caldrà matisar l’encara perquè les darreres setmanes han estat massa devastadores en relació amb les notícies sobre una sobreexplotació laboral despietada en molts angles cecs de l’economia. I no parlo de les obres al Mundial de la sinistralitat laboral de Qatar que ja hem oblidat, ni dels sistemes de patrocini que sobreexploten vilment els migrants a l’Aràbia Saudita on es juguen tantes Supercopes espanyoles, ni de les mines de coltan dels nostres mòbils al Congo ni de les factories xineses de Shenzen. Parlo del ben a prop i de l’aquí mateix, al bell mig de l’antiga Rosa de Foc que fa molt que ja no és cap ciutat dels prodigis.

Tan sols en el darrer mes, en aquesta esfera més severa i brutal –capitalisme salvatge és pleonasme, escrivia algú amb raó–, algunes operacions policials han evidenciat alguns plecs d’una implacable realitat. Tres casos de març i abril: jornada laboral de 12 hores imposada per un restaurador de Sant Pere Pescador a un treballador migrant –que dormia en un magatzem i que el dia de descans era obligat a netejar la casa del cap–; jornades de 18 hores en una cuina clandestina a Nou de la Rambla, amb el passaport retingut i en condicions insalubres; i una màfia de tràfic de persones que, a l’àrea metropolitana, explotava, en règim de semiesclavitud segons la Guàrdia Urbana, vint treballadors que mai van veure un cèntim d’euro del que havien de cobrar. Primer de Maig. Any 23. Segle XXI. Barcelona. Unió Europea. Per baix, lògica embogida, però també per dalt, lògica accelerada: 105 hores setmanals a les prestigiades, que no prestigioses, consultores globals. Els analistes de primer any de Goldman Sachs reclamen fer-ne només 80 a la setmana.

Si en l’àmbit més fosc les coses rutllen així, en l’esfera més estructural i cronificada, les dades més recents de l’Enquesta de Qualitat de Vida recorden que som al mateix lloc de sempre i que un 24,7% de la població catalana viu en risc de pobresa i exclusió social. Un de cada quatre. Les dades palesen més coses. Que les llars amb ingressos per sota del risc de pobresa són un 19,9% del total, però que en realitat s’enfilen fins a un 42,1% abans de les transferències socials. És a dir, minven a la meitat després de molts Primers de Maig acumulats on s’han anat lluitant, conquerint i assolint drets socials, proteccions laborals i serveis públics. I, tot i així, d’entre les privacions materials principals més recurrents destaca que, tot just començada la promoció estiuenca de les vacances d’estiu que molts no faran, un 30,9% confirmen que no podran permetre’s ni una sola setmana de descans. A més, el 48,6% afirmen tenir dificultats de distinta magnitud per arribar a final de mes. I un 34,8% declaren no tenir cap capacitat econòmica per a despeses imprevistes. A les portes del Primer de Maig d’enguany, l’Idescat informa: "El 20% de la població amb més ingressos acumula 5,1 vegades més renda que el 20% de la població amb menys ingressos". La descripció, farcida d’arestes punxegudes, seria aquesta.

Aquest Primer de Maig remet directament també a l’any en què les elèctriques, els bancs i les cotitzades de l’Íbex-35 han tornat a beneficis que elles mateixes han titllat d’històrics i antològics. Alguna relació, inversament proporcional, hi deu tenir el fet que les demandes sindicals d’avui s’hagin centrat en la lluita contra l’encariment de la vida, la inaccessibilitat al dret fonamental –i vulnerat– de l’habitatge i al fet que tot sempre puja, en temps inflacionistes, però mai baixa quan el cicle recula. A les portes de la Revolució Francesa, els quaderns de queixes del 1789 van descriure territorialment i amb precisió les desigualtats, l’exasperació del món rural, les demandes del tercer estat i tots els privilegis regnants. Els jornalers, ja aleshores, reclamaven terres, i preus i salaris els feien anar de corcoll. Els greuges foren desoïts, va arribar la Gran Por i com va acabar acabant Lluís XVI ja s’ho saben prou bé. Al capdavall, qualsevol societat que genera tant sofriment i malestar no mereix –ni hauria de ni podrà– durar gaire.

Primer de Maig que coincideix enguany amb el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí i tot el que van voler matar aleshores. Des de la fortalesa militar menorquina de La Mola, feta presó d’anarquistes, catalanistes i dissidents cubans, un 31 de desembre de 1920 el Noi del Sucre va dir als seus companys per acomboiar l’any: "Moltes han de ser les nits que ens reunim com ara [...]. Avui l’atzar ens ha reunit en aquesta presó. Demà el deure ens tornarà a reunir. I sempre, avui o demà, plegades o separades les nostres persones, hem d’elevar el cor i el pensament per damunt de tot el que ens envolta. Només així serà possible triomfar. Us deia que cal tenir constància en el propòsit, perquè si aquests lleugers accidents de la lluita ens fessin desmaiar, seria impossible la realització dels nostres ideals. Confiança en nosaltres mateixos, perquè significa seguretat, i significa honradesa, i significa bondat de propòsit. No cregueu en els homes quan creure en els homes signifiqui hipoteca de la vostra voluntat, però creieu en cada un de vosaltres. I no desesperem, que el calvari a recórrer ha de ser llarg". El text l’he trobat en la cruïlla intergeneracional, el recer de la memòria i el mapa dels nostres dies que és el darrer llibre del sociòleg i cooperativista santsenc Ivan Miró –Els vincles audaços (Manifest, 2023)–. Una defensa encesa de totes les rereguardes que encara som i alhora una recuperació de la figura d’en Francesc Comas Paronas, que va morir assassinat al costat de Seguí. Quadern de queixes del 2023, l’Ivan constata els vincles audaços que encara romanen, els vincles solidaris que han provat d’esmicolar i els vincles imprescindibles que caldrà recuperar. Perquè atès que el quadern de queixes està redactat fa temps, només ens falten els vincles que ens permetin capgirar-ho.