11/05/2019

Quina Barcelona triem?

4 min

Diu R. Sennett a Construir i habitar, un llibre seu recent, que les nostres ciutats s’enfronten avui a un problema ètic: ¿han de reflectir les societats existents o bé han d’intentar transformar-les? Dues concepcions ben diferents. Si del que es tracta és de reflectir la societat, la ciutat continuarà endinsant-se en la dualitat que caracteritza ara les nostres societats, amb el creixement de les desigualtats. Si s’opta per un model que contribueixi al canvi social, s’ha de veure quin tipus de canvi. ¿Aprofundir encara la marca, la imatge d’una ciutat global, o bé millorar cada dia la nostra casa comuna, la ciutat?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Se’ns torna a plantejar el repte de decidir com volem que siguin els nostres pobles i ciutats, i, per tant, en quin equip confiem. No és fàcil sostreure’s al glamur de les ciutats globals. Posats a competir, sembla que el més interessant sigui tenir els gratacels més alts, el màxim nombre de cotxes i de turistes o la màxima xifra de negocis. ¿Això ens farà més feliços, als habitants d’aquestes ciutats plenes de llums i soroll? S’ha convertit en hegemònica la idea que només si els negocis van bé podem anar bé tots, i que l’objectiu intocable és l’atracció de capitals. La realitat ens mostra cada dia que com més circulen els capitals més desigualtat es genera, que com més brillants són les ciutats menys equitatives són per als qui les habiten: uns quants s’enriqueixen cada vegada més ràpid mentre uns altres s’empobreixen i en són expulsats.

Parlem, per exemple, de Barcelona, i de les propostes que s’hi han dut a terme. Pensant en el que s’ha fet en els últims vint anys, he de dir que no m’atrauen gens els seus edificis singulars, ni les torres de vidre i acer, per més que algunes siguin boniques i imaginatives, prodigioses, fins i tot. D’acord, però quanta fredor, social i física! Que excloents, que poc acollidores, aquestes grans estructures aclaparadores! Agraeixo molt més que durant aquest mandat s’hagin fet tallers d’alimentació saludable al barri del Besòs, i un projecte pilot de formació teatral per als alumnes de secundària, i un programa per a joves nouvinguts, tot això formant part d’una seixantena d’accions similars dutes a terme pel Pla de Barris. O que a Roquetes s’hagi fet un projecte per afavorir l’èxit escolar que es diu Menjallibres, a la Trinitat Nova una acció per promoure l’art urbà, a la Trinitat Vella formació per a nous lideratges de dirigents veïnals i accions per a la recuperació de la memòria del barri, al Raval una dotzena de mesures per millorar la salut i a la Marina del Prat Vermell una vintena d’accions educatives de suport a les escoles i al lleure. I que a tots aquests barris, els més vulnerables de la ciutat, hi hagi ara escoles enriquides per educar criatures que viuen per sota del nivell de pobresa. I saber, i això m’omple d’orgull per la meva ciutat, que totes elles tenen cada dia una alimentació correcta i un seguiment sanitari adequat, perquè s’han posat els mitjans per aconseguir-ho. I que sigui també en aquests barris on s’han millorat els jardins, on s’ha reurbanitzat, on s’han fet equipaments per a joves, per a les famílies, per a les associacions locals. I així fins a 631 mesures, no totes finalitzades encara, però pensades i finançades per millorar els veïnats amb més problemes, aquells que els que vivim a l’Eixample no veiem mai i gairebé ni sabem on són.

Per què em sembla més important aquesta feina puntual, minuciosa i poc espectacular que altres realitzacions que s’han dut a terme? Perquè la ciutat és, fonamentalment, casa nostra, i és angoixant i culpabilitzador saber que algú de casa ha de viure al carrer, que no en té cap, d’oportunitat, i que amb prou feines pot tenir cada dia un mos. I que això es normalitza i ho acceptem com un funcionament inevitable, gairebé com una llei física o natural. Quan la civilització, allò que és propi de la civitas, consisteix precisament en corregir les injustícies naturals i contrarestar la llei del més fort, que condemna els febles a la marginació. I això és el que hem d’esperar d’un ajuntament.

Aquesta opció no implica pas que hàgim de renunciar als grans projectes. Barcelona està ben situada per ser capdavantera en un conjunt d’àmbits punters en aquest moment: en recerca biomèdica als grans hospitals, en noves tecnologies sobre les quals es treballa en els diversos parcs científics i tecnològics de la ciutat, en robòtica, en impressió 3D, en mecànica quàntica, en 5G. Per aquí anem bé, la ciutat participa en projectes de gran volada i l’Ajuntament els potencia i n’és una peça clau. Però sobretot la ciutat ens ha de donar qualitat de vida, d’aire, d’espais públics, d’equipaments adients. Ens ha d’ajudar a créixer, a viure i a envellir. Són crucials aquestes accions concretes, plenes de sensibilitat, que no fan gaire soroll però ens tranquil·litzen, perquè ens mostren que, si tenim una dificultat, estirant la mà trobarem la d’un ajuntament que ens permet superar-la. I això, un dia o altre, ho necessita tothom.

stats