Quina vergonya, a França
Colgada sota els mil escàndols de cada dia, sembla que no cridi gaire l’atenció la notícia que els alcaldes de cinc ajuntaments francesos hagin hagut d’anar a judici per haver permès que els regidors parlin en català als plens municipals.
Pensem un moment en l’escàndol que significa que França jutgi uns alcaldes per la “irregularitat administrativa” d’haver facilitat l’ús del català en un acte oficial i públic. En cas de ser condemnats no aniran a la presó, ni hauran de pagar cap multa (moltes gràcies, República Francesa), “només” hauran d’ajupir el cap i tornar al reglament monolingüe.
El fet és d’una gran violència simbòlica, jurídica i cultural, practicada per l’estat. Perquè, amb els alcaldes, seuen a la banqueta d’acusats la dignitat social de la llengua catalana, la seva cultura i els seus parlants, també nosaltres, que som milions d’europeus.
Judicis com aquest representen un altre cop de mall sobre la ja esberlada pedra de la nostra autoestima, perquè connoten el català com un problema perenne, que és una pràctica que a aquesta banda de la frontera hispano-francesa coneixem bé perquè l’hem patit i la patim com a forma de guerra cultural. La denúncia del prefecte francès és la continuació per altres mitjans del “Sigueu polits, parleu francès” perquè ens quedi ben gravat al cervell.
Això passa just el dia que la novel·la d’Eva Baltasar Boulder (Club Editor) ha estat triada com a finalista a l’International Booker Prize 2023, premi a la millor obra de ficció internacional traduïda a l’anglès. Passa quan fa poc que Alcarràs ha guanyat l’Ós d’Or de Berlín i bastants anys després que la literatura catalana fos la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt. Quina vergonya, a França, quina vergonya a Europa.
