03/09/2021

La il·lusió dels radars parentals

2 min

Hi ha qui creu que els pares i mares tenim un radar per detectar les violències sexuals que poden patir els nostres infants. Si algú el troba algun dia, que ens ho faci saber, perquè un dels principals problemes dels abusos sexuals infantils és que gran part resten sota el silenci imposat per l'únic responsable, que és l’agressor. Aclarir això és cabdal, perquè parlar de la possible existència d’aquests radars de detecció pot arribar a carregar la culpa a aquells pares o mares que no identifiquen una situació de violència que està vivint la seva criatura. Insinuar una cosa així seria una barbaritat, com també ho seria alimentar certs mites que es vinculen a les violències sexuals i que, durant massa temps, han encobert la veritat sobre aquests delictes, desviant l’atenció del problema a aspectes que no són certs o que són fruit del desconeixement. La idea que les violències sexuals mai es cometrien en espais públics, exposats a la mirada de tercers, és una fal·làcia. Dissortadament, d’aquests delictes n’hi ha de molts i diversos tipus: comentaris, insinuacions, tocaments, agressions sexuals... Són accions que es cometen arreu, en espais tancats i allunyats de les mirades externes però també en espais oberts, davant la mirada de tercers, aprofitant el que llegeixen com a “oportunitats”. D’exemples en tenim un bon reguitzell.

Cal recordar que el 80% dels autors d’aquests abusos són persones de l’entorn de les víctimes (bàsicament homes) amb qui mantenen vincles afectius i segurs. Persones de confiança que mai imaginaríem que poguessin fer una cosa així. Pares, oncles, avis, amics de la família, companys de classe... però també capellans, professors i monitors d’esplai, entre d’altres. Ens podem resistir a creure-ho, perquè aquests fets sovint dinamiten els nostres mites o ens incomoden, però davant aquesta greu realitat no podem abraçar tòpics que empenyen al desconeixement i alimenten la desinformació, i ens allunyen de la realitat. Perquè la realitat es mostra en els estudis sobre victimització, en el que les víctimes d’aquests abusos ens relaten i no en el que nosaltres puguem opinar.

Aterro al cas dels presumptes abusos sexuals comesos per un monjo de Poblet a una menor, destapats per aquest mateix diari, on s’informava que el mateix religiós havia reconegut un tocament, un detall gens trivial. Sobta que arran d'aquest cas s'hagin escrit articles i comentaris que han alimentat l’ombra del dubte apuntant a possibles denúncies falses, emparats en una pretesa hipersensibilitat social sobre el tema.

El Consell d’Europa apunta que 1 de cada 5 menors ha patit o patirà algun tipus d’abús sexual. Com que tan sols es denuncien entre un 5% i un 10% dels casos, el 90% mai tindran visibilitat. El problema, ben bé, no seria l’excés de denúncies, ni les denúncies falses. Ha costat molt destapar aquesta xacra social. Ha suposat un gran esforç per a moltes víctimes trencar els seus silencis. Entitats com Vicki Bernadet ho han donat tot perquè entenguéssim la complexitat i duresa d’aquests atemptats contra els drets i llibertats de la infància. Alimentar els dubtes sobre els fets o menystenir-los, contraposant-los a exemples absurds, no és un acte de valentia, tan sols genera més confusió i desinformació.

Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en victimologia
stats