19/04/2021

El poder reaccionari contra les xarxes socials

3 min
El logo de Twitter reflectit a l'ull d'un usuari, en una imatge del 2013

Les novetats tecnològiques socialment disruptives sempre han estat vistes com a perilloses per la gent d’ordre. I més que pel conservadorisme intel·ligent, per les mentalitats reaccionàries. No podria ser altrament essent que aquests canvis alteren profundament les jerarquies de poder, i els que en tenen el control temen perdre’l. De la impremta fins a la televisió, i ara amb les xarxes socials, sempre és el mateix. Quin millor exemple que el de la impremta de Johannes Gutenberg (1440), que va facilitar la Reforma Protestant de Martí Luter (1517) i, poca broma, segons Max Weber seria aquella ètica protestant la que fonamentaria l’esperit del capitalisme. Tot un joc de peces de dòmino tombades per una màquina que feia accessible la Bíblia a tothom!

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Altres vegades he citat la gran obra de Lewis Mumford, Technics and civilisation (1934), sobre el paper socialment revolucionari de les màquines. I això que per la data no va poder preveure les reaccions catastrofistes que provocaria l’arribada del món audiovisual, fonamentades en obres tan rellevants com Amusing ourselves to death de Neil Postman (1985) o el famós pamflet de Giovanni Sartori Homo videns (1997). Per a Postman –molt més moderat que Sartori–, amb la cultura televisiva es complia la profecia d’Aldous Huxley segons la qual la veritat quedaria ofegada en un mar d’irrellevància a causa d’una cultura trivial ocupada per “sensacionetes”.

Particularment, les mirades catastrofistes són remarcables entre els poders públics. Un document del desembre del 1939 del vicepresident del Consejo Superior de Protección de Menores del Ministerio de Justicia, Mariano Puigdollers, avisava –seguint informes psiquiàtrics de l’època– de la relació entre anar al cinema i la delinqüència juvenil: “Los médicos especialistas han señalado el daño siempre grande y en algunos casos irreparable que el cine produce en el débil y fácilmente excitable organismo infantil”. Sort d’obres com Si és dolent t’ho recomano. Com la cultura de masses ens fa més intel·ligents, de Steven Johnson (2005), que han acabat posant seny a tantes barrabassades.

Aquests dies, però, qui s’emporta les ires reaccionàries del poder són les xarxes. En aquest cas, perquè diuen que Twitter qüestiona agressivament l’ordre polític i el comunicatiu, tan emparentats. Deixem de banda el fariseisme de criticar allò que sí que s’utilitza quan va en benefici propi, com fan la majoria de polítics i mitjans de comunicació. Però ¿com ens hauria d’estranyar que un antic director de diari, procliu a censurar i despatxar qui feia nosa, afirmés fa temps en un tertúlia radiofònica que “el degenerat que va inventar Twitter ens ha fet un mal tremendo” (octubre, 2017)? I és que en tanta irritació s’hi amaga una bona intuïció: les xarxes trasbalsen de manera revolucionària les velles jerarquies de control de la informació amb les formes pròpies de quan el populatxo surt al carrer, encara que ara els caps només es tallin retòricament en tot just 280 caràcters. Fins i tot les revolucions ara són més civilitzades!

Totes les tecnologies tenen usos perillosos. També la impremta, l’automòbil o la televisió. Però ara que tant es parla de la relació entre beneficis i efectes secundaris dels vaccins, ho podem aplicar a les xarxes socials. Tot i els riscos, ¿que no són instruments a favor d’una més gran democratització de la llibertat d’expressió? El que cal, amb Twitter i la resta de xarxes socials, és estudiar-les bé perquè estic convençut que, al capdavall, més que no pas odi, el que generen és un nou tipus de conformitat social qui sap si tant o més perillós. També cal aprendre a usar-les i disposar d’eines que permetin fer visibles els abusos. I, en qualsevol cas, és imprescindible desdramatitzar-ne els suposats mals, sobretot si no es vol acabar fent el ridícul com el fan aquells informes sobre el cinema dels Tribunals Tutelars de Menors franquistes.

Salvador Cardús és sociòleg

stats