Tenim l’ambició d’esdevenir una economia tractora a Europa. És a dir, una economia molt productiva, inserida en les millors cadenes de valor europees i generadora de bons sous. Per això ens cal una economia no només basada en el coneixement sinó també amb un component important de coneixement propi (propietat intel·lectual). Una condició necessària, però no suficient, per arribar-hi és disposar d’un ecosistema de recerca de primera línia. Tot és millorable, però diria que el tenim. El sector públic hi ha contribuït amb un impuls decisiu. L’hem de cuidar i mantenir.
Ara tenim un repte: el de maximitzar l’activitat econòmica d’alt valor afegit generada a partir del coneixement en el sistema de recerca públic. Ja s’han generat, via llicències i creació d’empreses (start ups). Però seria una llàstima, a més d’una irresponsabilitat, no capitalitzar al màxim la potent palanca del coneixement de qualitat generat en els nostres laboratoris públics. No dubteu que aquest acabarà incorporat a l’activitat econòmica. Pot passar que aquí no hàgim anat més enllà de la publicació acadèmica i se n'aprofiti una empresa d’un altre país, o que l’hàgim protegit amb una patent que llicenciem a una multinacional, cas en el qual alguna cosa en traurem. Però el més desitjable és que s'incorpori a l'activitat econòmica generant empreses a Catalunya.
Faig notar que hi ha exemples a la UE on el repte que he descrit s’ha resolt amb brillantor. En particular, a Flandes. Convindria aprendre dels flamencs. Per avançar cal progressar en tres direccions que es reforcen mútuament:
1. Normativa. Si, com crec, no hem arribat a extreure el màxim del potencial innovador que la recerca pública pot oferir a l’economia és perquè és intrínsecament difícil. Una dificultat important és que la innovació s’ha de desplegar en el mercat (local, europeu i global) i aquest funciona amb dret privat, mentre que els centres públics on resideix el coneixement funcionen amb regulació administrativa, un marc jurídic que no lliga bé amb l’activitat econòmica empresarial. Cal construir ponts i no és fàcil.
Hi ha un altre gran eix d’impuls públic a les empreses per avançar cap a una economia d’alta productivitat: els centres tecnològics, que actuen per la via de la provisió de l’expertesa necessària per innovar i competir. Els centres tecnològics no estan integrats a cap administració pública i tenen un tractament normatiu molt adient, i millor que els centres de recerca. Poden rebre subvencions basals del sector públic, sempre que no superin un 30% del seu pressupost. Ara bé, en aquest aspecte els centres de recerca no estan en una situació gaire diferent. A Catalunya l’any 2023 la despesa executada pels centres Cerca va ser de 687 milions d’euros i la subvenció basal de la Generalitat no va passar de 181 milions, menys del 30%. Si, encertadament, es pretén que els centres de recerca públics siguin dinamitzadors de l’economia, han de poder actuar en un marc normatiu com a mínim similar al dels centres tecnològics.
2. Finançament: proves de concepte. Per generar propietat intel·lectual, o capitalitzar-la millor, cal avançar els projectes amb potencial de mercat fins a la fase on hàgim realitzat, com a mínim, proves de concepte. Això demana capital risc focalitzat en etapes molt primerenques (capital prellavor). Les quantitats són petites però el risc és tan gran que cal comptar amb participació pública, o no hi seran. En etapes més avançades, el finançament és millor. Hi ha molt capital risc disponible i nosaltres ja no som uns desconeguts.
3. Enfortiment gestor. La gestió de la transferència no ha de ser cosa dels investigadors. Aquests han de fer allò en què són experts. No els hem de distreure. Per fer arribar la recerca al mercat cal complementar-los amb altres experteses i altres experts. També els tenim en el sistema públic però a una escala i subjectes a unes regulacions administratives que els limiten molt. És indispensable que la gestió de la innovació des del nostre ecosistema públic de recerca pugui accedir fàcilment a professionals que tinguin una capacitat alta de gestionar projectes, o un nivell també alt tant d’expertesa tècnica i científica (que implica, per exemple, poder comunicar bé amb científics) com d’expertesa per identificar les línies que tenen opcions de mercat (que implica poder comunicar bé amb alts directius d’empreses intensives en coneixement). El dia que ho tinguem podrem estar més segurs que, en un món molt competitiu, no se’ns escaparan les bones oportunitats. Ens ha passat.
