26/02/2021

Reconstrucció

3 min
Un treballador mostra les seves mans.

“Un cop superada la crisi sanitària, haurem de recompondre el nostre país per sortir de la crisi econòmica, social i emocional” , “Els reptes que haurà d’afrontar el pròxim Govern són enormes” . Són dues frases extretes de dos articles publicats en aquesta secció de l’ARA en els últims dies i que crec que reflecteixen una idea molt estesa: que les decisions que hem de prendre ara seran decisives.

Per tal d’encertar-la amb aquestes decisions, crec que hem de partir de tres idees molt simples però que no podem donar per fetes.

La primera, que la pandèmia ens ha deixat molt endeutats. No a tothom individualment (hi ha molta gent que ha estalviat més que mai), però sí col·lectivament. El sector públic afronta un horitzó de restriccions, i, per tant, caldrà afinar i caldrà prioritzar. No totes les bones idees, no tots els projectes interessants, podran ser finançats. Ens hem acostumat a pensar que som un país ric perquè en les últimes dècades hem rebut una allau de donatius de la Unió Europea que no sempre hem invertit sensatament, i tant una cosa (rebre’n) com sobretot l’altra (no invertir-los sensatament) ens ha malacostumat. Certament, ara estem a punt de rebre un nou donatiu –els fons Next Generation–, però després tornaran les retallades, ens agradi o no. Per tant, ara la pregunta que toca no és “Quin és l’interès d’aquest projecte”, sinó “Què passa si no el fem?”

La segona idea és que no podem improvisar. Ens cal un pla. Igual que a nivell individual la primera pregunta és com ens guanyarem la vida, a nivell col·lectiu ens hem de preguntar de què viurem. Fa uns anys, un important banquer català que participava en una conversa sobre recerca va dir que, en la seva opinió, “aquest país viu del turisme, de la construcció i del consum intern”. Més que d’una simplificació es tractava d’una caricatura, sens dubte, però que posava el dit a la nafra. Afortunadament, també som un país industrial i exportador. Però ho som una mica per casualitat, o més ben dit gràcies a multitud d’esforços individuals. El gran esforç col·lectiu ha estat per esdevenir un país turístic, i el que ens cal ara és un pla que estableixi una ruta per esdevenir un país més industrial i més exportador. Perquè la fórmula de crear més i més llocs de treball a base de més turisme, més construcció i més consum és una fórmula per a l’empobriment. Per entendre’ns: per aquest camí no podrem pagar-nos ni la sanitat ni les pensions, i la propera vegada la Unió Europea no ens tornarà a rescatar, entre altres coses perquè aquesta vegada també la Unió, i per primera vegada, s’està endeutant per ajudar-nos.

La tercera idea és que un bon pla comença amb un bon diagnòstic. Aquest diagnòstic ha de distingir entre els mals provocats per la pandèmia i els que arrossegàvem abans que es declarés. Els primers són greus només molt puntualment. El turisme tornarà més aviat que tard, i amb ell l’activitat a la major part de les empreses ara paralitzades; l’únic que no tornarà serà una part important del comerç de proximitat, ara que ens hem acostumat a comprar telemàticament. Caldrà ser generosos amb els damnificats, i podrem ser-ho perquè es tracta d’un col·lectiu limitat. Els problemes realment greus són els que arrossegàvem abans de la pandèmia, i que es poden sintetitzar en un sol fenomen: el fet que les Balears, Catalunya i el País Valencià constitueixin una de les zones de la Unió Europea amb una proporció de la població de totes les edats –també joves, i tant autòctons com immigrants– amb pitjor formació, o, dit d’una altra manera, amb una proporció més gran de la població que no ha superat els ensenyaments obligatoris. La tenim perquè no han volgut estudiar i perquè a massa empresaris ja els ha anat bé aquesta mena de personal.

Un dels dos articles d'on provenen les frases amb què he obert aquest tendia a identificar la decadència catalana amb l’enfrontament institucional que hem viscut en els últims anys. Per als que pensen així, seria qüestió de recuperar la normalitat institucional per recuperar la sendera de la prosperitat. Em temo que, si només recuperem la normalitat institucional, el que recuperarem serà la sendera de la decadència.

Per tal de començar a transitar per la via que ens ha de portar a ser un país capaç de sostenir-se amb les seves pròpies forces, el nou Govern haurà d’encertar en dos punts clau: apostant per projectes industrials capaços d’arrossegar més i millor activitat econòmica, i apostant per la formació i per la recerca, i especialment per la formació professional. Constituiria un pèssim indici que al nou organigrama del Govern aquesta branca seguís localitzada en terra de ningú. Esperem que no sigui el cas.

Miquel Puig és economista

stats