El recurs de la mentida
A l’última entrevista a TVE, Feijóo va discutir-se amb una periodista assegurant que el PP sempre ha revaloritzat les pensions d’acord amb l’IPC. És mentida. I ja en porta unes quantes, en aquesta campanya.
Si totes les enquestes (excepte la del CIS) el donen com a guanyador, quina necessitat té Feijóo d’anar mentint pels platós? I encara més: quin és, exactament, el negoci de dir mentides en una època en què són descobertes a l’instant?
Només pot haver-hi una explicació possible: mentir ha deixat de tenir importància en la vida política. Entrenats com estem perquè el més important sigui el relat i no els fets, el votant vol veure un líder que les torna totes sense immutar-se. Ben bé com l’aficionat al futbol que no veu les entrades destraleres del seu defensa central i només veu les faltes de l’equip contrari. Parafrasejant un aforisme periodístic, que una veritat no t’espatlli un bon debat.
La mentida satisfà la necessitat comunicativa més primària, que és la de fer creure a la gent que és al bàndol dels bons, i que els altres són dolents. Els arguments racionals no funcionen tan bé com el recurs a les baixes passions, en una campanya. Si davant d'algú que actualitza les pensions o augmenta el salari mínim la resposta és “Bildu! Sedició! Irene Montero!”, aleshores per què perdre el temps fent l’honor a la veritat?
És ben curiós que la mentida torni a ocupar un espai en la crònica d’una setmana en què sembla que tot està dat i beneït. Esclar que, en qüestió de mentides polítiques, estem curats d’espants. Res igualarà mai la insistència que havia estat ETA i no Al-Qaeda l’autora de l’atemptat.
