Retorn a l’unionisme
Durant molt de temps, voler la independència de Catalunya era una excentricitat. O la quimera de mitja dotzena de radicals. En els ambients que se sentien còmodes amb l’establishment –la majoria–, calia recórrer a eufemismes per parlar d’independència i no ser-hi malvist o expulsat. Però per raons diverses –no sé si encara prou ben estudiades–, aquest estat de coses va fer un tomb molt ràpid. I de poder-se’n dir obertament, d’independentista, es va arribar a un punt en què era difícil quedar-ne fora.
MOLTS van començar a voler la independència sense saber ben bé com i, en aquest procés de conversió, van arribar a pensar que sempre l’havien volgut. L’independentisme es va fer hegemònic, i d’haver de donar explicacions si volies la independència, es va passar a haver-ne de donar si no participaves de la seva promesa. Tot va ser molt ràpid, i l’independentisme es va omplir de conversos, no cal dir que molt benvinguts. Jo mateix solia explicar, per allunyar-me d’aquells pesats “independentistes de tota la vida” que exhibien pedigrí, que la independència l’aconseguiríem gràcies als darrers que s’hi apuntessin.
PERÒ la derrota política que va seguir a l’èxit popular de l’1-O, aquella declaratio interruptus que aquests dies commemorem i la responsabilitat de la qual no s’ha explicat prou, ha tornat a girar la truita. Passat el dol, les aigües de l’establishment colonial tornen al seu lloc i l’independentisme més oportunista –oportunista llavors, i oportunista ara– troba en fer sang del Procés la seva redempció; per cert, sense haver de fer penitència. Puc entendre molt bé aquesta lògica en què, sense encara haver de fer explícita la desafecció personal amb la independència, hom s’obsessiona per enfonsar qualsevol mica d’esperança que resti viva. El “voldria la independència” –més que afirmat, deixant que se suposi– però “sempre que puc, deixant com un drap brut els independentistes”, ja és la tònica dominant a les tertúlies dels mitjans de comunicació. És un camí intermedi cap a la normalitat autonòmica.
L’ACTUAL RETORN a l’unionisme s’expressa de diverses maneres. Una és dir que si bé es voldria la independència, com que ja s’ha vist que era impossible, més val abandonar quimeres inútils i hiperventilades. Una altra, potser més honesta, és afirmar que havent vist que la independència té un preu massa car, no s’està disposat a pagar-lo: l’aversió al risc hauria guanyat la partida. N’hi ha una de més mesquina: la que s’empara en la suposada traïció dels líders per justificar la pròpia. I, encara, hi ha l’actitud de qui es refugia en allò que un tuitaire anònim, amb molt d’encert, en deia l’“independentisme asimptomàtic”, que ni es nota ni actua en conseqüència.
EL CANVI d’hegemonies ha comportat, esclar, un canvi conceptual en la retòrica política. No sé si hi ha directrius explícites, però de cop i volta s’ha recorregut a la vella terminologia basca per anomenar constitucionalistes els partits unionistes, deixant en els llimbs de la confrontació els “republicans” –còmplices necessaris–, i tot per confrontar-los als “independentistes” irreductibles, com si fossin delinqüents. ¿O no és això, reconèixer-se com a criminals, el que demana Pedro Sánchez per revisar el delicte de sedició?
L’UNIONISME torna amb forces renovades, i per això pot prescindir d’invents com Ciutadans, pensats per reaccionar a l’hegemonia independentista que l’ofegava en una espiral de silenci. Desapareixen perquè han guanyat. Entretant, l’unionisme encara emmascarat –com en diu Joan Vall Clara– aprofita l’ambigüitat del seu canvi de camisa per fer tant de mal com pot a l’independentisme i així exculpar-se d’haver caigut en la temptació d’apuntar-se, ara pensen que erròniament, als qui van creure que podien guanyar la partida.
PASSA, però, que la partida encara no s’ha acabat.
