Sufragistes: la revolta de les dones que va triomfar
Avui fa 100 anys que les dones van poder votar per primer cop a la Gran Bretanya, on el moviment sufragista ja feia més de 50 anys que bregava amb el poder masculí. Va ser una primera victòria parcial, ja que en aquelles eleccions generals només van poder votar les dones de més 30 anys que complien un seguit de requisits (els homes ho podien fer a partir dels 21 anys), però va ser el primer pas que va acabar, a finals del 1918, amb l’aprovació de la llei definitiva de sufragi femení al Regne Unit. Abans, les dones havien aconseguit aquest dret a països com Nova Zelanda (1893), Austràlia (1902) o Finlàndia (1906).
En aquests temps convulsos que vivim, i quan encara no s’ha assolit una igualtat efectiva entre sexes, és necessari recordar aquella revolta que va encapçalar un petit grup d’activistes, les sufragistes, però que a poc a poc va anar guanyant terreny fins a fer caure la resistència del masclisme institucionalitzat. El primer intent d’aprovar el vot de les dones britàniques data de 1868, una iniciativa del pensador John Stuart Mill que va ser rebuda com una excentricitat al Parlament britànic i que tenia una gran influència de la seva brillant coautora Harriet Taylor Mill. Llavors va començar l’activisme del Sindicat Social i Polític de Dones i de la Lliga per la Llibertat de les Dones, amb figures com Emmeline Pankhurst. Que ningú pensi que va ser un camí fàcil. Pankhurst va ser empresonada en diverses ocasions i va protagonitzar múltiples vagues de fam. Emily Wilding Davison va morir després de posar-se davant d’un cavall durant el Derbi d’Epsom el 4 de juny de 1913. Algunes van posar bombes, però sense causar danys personals. I es calcula que més de 1.300 dones britàniques van patir penes de presó pel seu activisme.
La memòria de les sufragistes, que Londres recorda amb una exposició, ha d’il·luminar els reptes del feminisme d’avui. A Occident els problemes són uns, però en altres parts del planeta la situació de la dona és fins i tot pitjor que la que tenien les sufragistes fa un segle. La primera clau, per tant, ha de ser la solidaritat entre dones. En aquest sentit, el gest de les jugadores ucraïneses d’escacs, les germanes Anna i Maria Muzitxuk, de no assistir al Mundial de Riad per la situació de les dones a l’Aràbia Saudita és un exemple a seguir. Les dues perdran els títols i un munt de diners, però tal com elles mateixes van dir en roda de premsa: “Els principis estan per sobre dels títols”. Tot un exemple.
