Un pam de món 21/11/2022

Una revolta inacabada

2 min
Un mural en record de Mahsa Amini a Sidney.

Determinació. Dos mesos de protestes diàries, més de 300 morts i entre 15.000 i 17.000 detinguts, i la mobilització continua a l’Iran. Tossuda, valenta, transversal, però encara minoritària. Ja fa més de dos mesos de la mort de Mahsa Amini a mans de la policia, i el poder repressor del règim –vestit de Guardians de la Revolució i amb el control de l’economia del país a les mans– apuntala la teocràcia. Un sistema repressiu i patriarcal, corrupte i envellit, topa amb una joventut formada, connectada per les xarxes socials, conscient de l’empobriment que han patit les classes mitjanes en els últims anys i de la persecució de la dissidència. Hi ha tota una generació, nascuda després de la Revolució Islàmica del 1979, convençuda que les seves aspiracions de futur no són compatibles amb l’immobilisme ultraconservador del règim.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La joventut i la determinació de les noies i les nenes que protesten als carrers, les universitats i les escoles de l’Iran amb el seu crit “Dona, vida, llibertat” retraten perfectament la desconnexió que hi ha entre el règim i una part cada cop més important de la societat. I, malgrat tot, el règim resisteix.

Resposta. La setmana passada els ministres d'Afers Exteriors de la UE van ampliar les seves sancions contra el règim de Teheran, incloent a la llista negra de sancionats empreses i funcionaris iranians implicats en la brutal repressió contra els manifestants. Alemanya va arribar a plantejar, fins i tot, la possibilitat d’etiquetar la poderosa Guàrdia Revolucionària de l'Iran com a organització terrorista.

L’Iran és el segon país més sancionat del món després de Rússia, i això ha acabat reforçant l’aliança estratègica entre el Kremlin i el règim de Teheran. Els dos països ja fa temps que col·laboren a Síria, en suport a Baixar al-Assad, però l’ús per part de Rússia de drons militars de fabricació iraniana al front ucraïnès demostra com Teheran està intentant capitalitzar els estralls geopolítics de la guerra per estrènyer la seva pròpia relació estratègica amb Moscou i Pequín. 

Canvi. Les dones de l’Iran, que han fet dels seus cabells i de la seva valentia el símbol del desafiament al règim, són avui un exemple de resistència, de força col·lectiva. Però, als crits de “Mori el dictador”, el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, contesta que “l’única solució és resistir”. I això és el que fan: mantenir el control polític, econòmic i policial sobre un país empobrit, amb una inflació de més del 42% i un atur juvenil per sobre del 23%. 

L’Iran viu l’explosió d’un desencantament acumulat i successiu, des de les massives protestes del 2009 fins avui. Són centenars de morts, detinguts i exiliats; representants de la societat civil i també de l’elit més reformista del règim. La periodista iraniana Masih Alinejad, exiliada als Estats Units, porta anys anunciant la revolució de les dones al seu país. Avui la il·lusió del canvi és més viva, més sorollosa i més real que mai. Però encara és una il·lusió, que es continua lluitant arreu de la geografia del país i que centenars de persones han pagat ja amb la seva vida.

Carme Colomina és periodista
stats