La saba vital de Joan Miró i de Max Ernst (1926)
Peces històriques
De l’article de Sebastià Gasch (Barcelona, 1897 - 1980) a L’Amic de les Arts (Sitges, 15-X-1926). Aquesta primavera farà cent anys que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) treballava amb Max Ernst (Brühl, Rin del Nord-Westfàlia, 1891 - París, 1976) en l’escenografia de Romeu i Julieta per als Ballets Russos, obra estrenada a Montecarlo el 4 de maig del 1926. Miró i Ernst eren veïns al barri de Montmartre. El periodista Sebastià Gasch era llavors el crític català d’art més atent als moviments avantguardistes. Imatge: Miró retratat per Ernst el 1948.
L’obra del pintor alemany Max Ernst està plenament situada dins la tendència que s’obre pas lentament i que oposa un instint quintaessenciat a les desviacions lamentables d’un postcubisme excessivament cerebralitzat. Max Ernst, com el seu company Joan Miró, atorga una gran importància a les injuncions del seu inconscient i s’esforça asprament a materialitzar les més pures vibracions de la seva intuïció. [...] Hem comparat Joan Miró amb Max Ernst, però Miró és molt més immaterial que l’artista teutó i, sobretot, més irreductiblement pur. Miró, portat pel seu instintivisme insubornable, pretén de plasmar l’implasmable; observa sense treva les manifestacions del seu subconscient i arriba, en la seva dèria de puresa, a rompre totalment amb la realitat exterior i a pintar amb els ulls tancats. Max Ernst toca més sòlidament de peus a terra. El seu art és també predominantment instintiu. El seu instint, però, és un instint més raonat que el del pintor català; és, gosaríem dir, un instint cerebralitzat. Podríem –per facilitar la comprensió de les nostres teories– establir entre Ernst i Miró el paral·lel que estableix el doctor Jean Epstein (Varsòvia, 1897 - París, 1953) entre Jean Cocteau i Blaise Cendrars. L’intel·ligent autor de La poésie d'aujourd'hui parteix la lírica contemporània en dues tendències. La primera és presidida per una introspecció totalment incontrolada i els seus adeptes són gairebé impotents a contenir els esgarips de llur intuïció que es manifesten constantment en desordre. Jean Cocteau –el Cocteau anterior a Le coq et l´Arlequin, el Cocteau de Le Potomak i de Le Cap de Bonne Espérance– pertany a aquesta classificació. La segona, de sensibilitat més reposada, menys enervada, es caracteritza per un major anhel d’ordenar les guspires desordenades del món interior i tendeix a un equilibri més clarament establert. L’obra de Blaise Cendrars participa plenament de les característiques d’aquesta segona classificació. Així de Joan Miró i de Max Ernst. En l’obra d’ambdós artistes hom hi endevina sense esforç el paper preponderant que l’instint hi té assignat. L’obra de l’autor de la Història Natural, però, sembla dissimular sota una capa més o menys intensa d’exterioritat les suggestions purament interiors d’aquest instint. [...] Davant del deplorable estat de l’actual pintura francesa, l’art d’un Max Ernst, d’un Joan Miró i d’alguns altres solitaris, és la saba vital injectada dins un cos gairebé mort i posseeix un alt valor de renovellament que impulsa poderosament vers la necessària evolució.
