Sadisme i plany en la mort d’Isadora Duncan (1927)
Peces Històriques
Textos atribuïbles a Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967). Un va sortir amb el títol “Sadisme” a 'La Publicitat' (21-IX-1927); l’altre, titulat “En la mort d’Isadora Duncan”, a 'D’Ací D’Allà' (X-1927). Aquest mes fa 105 anys de l’accident mortal de la ballarina Isadora Duncan (San Francisco, 1877 - Niça, 1927), una notícia que a Catalunya només van comentar aquests dos periòdics.
Sadisme. Encara el nom d’Isadora Duncan, en vida i en mort vestit de tragèdia, ombreja els diaris del món. Una vida així turmentada, no podia pas ésser closa de manera banal. Havia d’ésser-li reservada la més rara i la més imprevista de les morts. París s’ha estremit davant les gases morades que colgaven el cos de la dansarina, tan alat entre vels blancs i sota clares túniques. Una tètrica coreografia ha guiat la cerimònia de l’enterrament. El cadàver era voltat de tots els objectes de la dansa. I les roses de la darrera representació havien estat devotament esfullades al seu damunt. Més que aquesta descripció, era una altra nova que ens feia esgarrifança. Ja sabeu –i, si no, pot ben dir-se ara públicament– que la dissortada dansarina, en aquests darrers anys sobretot, patia greus dificultats econòmiques. En algun moment es feu tan extrema la penúria que havia decidit suïcidar-se. I bé: ara ens diuen de Niça que l’automòbil tràgic en el qual ha mort la dansarina acaba d’ésser adquirit per un “amateur de records” per seixanta-cinc mil francs. Cal encara afegir que hi ha hagut cinquanta ofertes, i no gaire menys importants. ¿Podrien dir-nos quants d’aquests “amateurs de records” haurien generosament obert les mans per socórrer en un moment la dansarina que sembla que veneraven? No d’esnobisme, ni de mal gust: el gest és ben bé de sàdics.
No sabríem assegurar si aquesta dansarina que acaba de morir horriblement –diríeu que el destí ha trobat plaer a aterrar d’una manera brutal una existència lleu i alada– ha estat la primera que ha treballat per restaurar les danses clàssiques, ni tan sols si els seus treballs han estat d’una gran escrupolositat històrica i d’una depurada valor artística. La cosa que sembla indubtable és que el seu mestratge, el bluf mateix que ha voltat la seva obra, la literatura que tota una generació s’ha complagut a fer-hi, la converteixen en la propulsora més conspícua i més eficaç de la susdita restauració. És molt possible que el geni de la Dansa no li hagi pertangut en una mesura tan extraordinària com a una Anna Paulova, o a una Roseta Mauri, per esmentar una glòria nacional. Però la seva influència sembla, per contra, molt superior a la d’aquestes excelses figures coreogràfiques. Car –no sé si us n’haureu adonat– vivim pel que fa a la dansa en un segle especialment fèrtil. I enmig de la fertilitat no és pas la llavor classicista o arqueològica la que ha llevat una collita més feble o menys ufanosa. La mala fi d’Instituts de danses rítmiques on grups de donzelles vestides amb breus túniques blanques s’exerciten en les belles actituds i en els moviments cadenciosos, ¿què són sinó guspires de la flama en què s’ha consumit Isadora Duncan? La sèrie, no pas estroncada, de dansarines gregues, egipcianes o babilòniques que fan cruixir les taules dels escenaris d’Europa i Amèrica ¿què són sinó continuadores de les tendències d’Isadora Duncan? [...]
