Salvar la democràcia: més impostos als ultrarics

Els esforços recurrents per fer descarrilar la cooperació fiscal multilateral són el nucli d’un programa global per substituir la governança democràtica per un govern coercitiu dels extremament rics (o el que en diem cesarisme del segle XXI). Per tant, qualsevol estratègia per contrarestar aquest programa ha de tenir en compte que gravar la riquesa extrema és essencial per salvar la democràcia.

Afortunadament, hi ha hagut alguns progressos en aquest sentit. La Unió Africana continua defensant el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre Cooperació Fiscal Internacional; Colòmbia, el Brasil, Espanya i Tunísia han implementat reformes fiscals progressives; l’opinió pública francesa ha mostrat un fort suport a un impost del 2% sobre els ultrarics, i a Califòrnia una iniciativa legislativa popular proposa establir un impost únic del 5% sobre el patrimoni net dels multimilionaris.

La justícia fiscal, però, continua sent molt difícil de conquerir. A les negociacions del Marc Inclusiu de l’OCDE/G20, de principis de gener, més de 145 països van acordar donar via lliure a les grans multinacionals nord-americanes. Condicionat pels desequilibris de poder des del principi, el president dels Estats Units, Donald Trump, no va tenir dificultats per controlar el procés de l’OCDE/G20. Després d’una intensa pressió dels Estats Units, grans empreses energètiques, tecnològiques i farmacèutiques americanes van aconseguir exempcions generals de l’impost mínim global del 15%, que s’havia acordat el 2021 després d’una dècada de negociacions molt laborioses.

Per descomptat, el Marc Inclusiu de l’OCDE/G20 no podia declarar obertament la seva rendició. En lloc d’això, va descobrir, de sobte, que el règim fiscal existent dels Estats Units és equivalent a la segona base de l’acord original, que implica que altres països tenen prohibit imposar impostos addicionals a les multinacionals amb seu als Estats Units. Però no són pas el mateix: a l’hora de determinar l’import, l’impost mínim global aplica un càlcul país per país, mentre que les normes dels Estats Units s’apliquen als beneficis estrangers totals de les multinacionals amb seu als Estats Units. Això últim permet a les empreses compensar els elevats impostos pagats en alguns països amb impostos zero pagats en altres, de manera que recuperen els avantatges de les jurisdiccions amb impostos zero.

Aquest nou acord no només soscava fonamentalment el principi que les multinacionals haurien de pagar un tipus impositiu mínim coordinat allà on operin, sinó que també atorga a les multinacionals amb seu als EUA un avantatge competitiu respecte a altres multinacionals, que encara estan subjectes a l’impost mínim global del 15%. El mecanisme d’aquesta capitulació va ser revelador. Sota l’amenaça de represàlies dels EUA, els líders del G-7 van negociar prèviament els nous termes al juny, i els membres del Marc Inclusiu els van aprovar el mes passat per evitar tornar a barallar-se amb Trump.

Tal com va advertir Oswald Spengler fa un segle sobre l’enfonsament de la democràcia i l’auge del cesarisme, “les forces de l’economia monetària dictatorial” estan desmantellant l’estat regulador i el multilateralisme. L’estratègia neomercantilista agressiva de Trump (declarar unilateralment aranzels punitius, amenaçar i imposar bloquejos, segrestar caps d’estat, utilitzar portaavions com a vaixells corsaris i proposar “juntes de pau” dissenyades per restablir el control colonial) arracona les institucions internacionals existents sempre que pot. L’objectiu és apropiar-se dels recursos i evitar que rivals potencials com la Xina hi accedeixin.

Ara bé, cap país hauria de renunciar al seu dret sobirà de gravar les multinacionals i els superrics. Renunciar a aquesta prerrogativa no només és moralment funest i estratègicament erroni, sinó també econòmicament absurd.

Per veure-ho, fixem-nos en la recuperació econòmica del Brasil amb el president Luiz Inácio Lula da Silva, el fort creixement d’Espanya amb el president Pedro Sánchez o el creixement de Colòmbia des de la introducció de reformes fiscals progressives per part de l’exministre de Finances José Antonio Ocampo. Aquests governs han plantat cara a Trump i lideren una coalició antireaccionària democràtica global. El seu èxit proporciona una prova empírica contundent que les polítiques fiscals progressistes i la millora de la capacitat estatal es correlacionen amb indicadors econòmics positius i una cohesió social més gran.

A Europa n’hi ha molts que també se n’estan adonant. A França, “l’impost Zucman” –impost mínim del 2% proposat per Gabriel Zucman sobre la riquesa dels ultrarics– compta amb gairebé un 90% de suport públic i domina el debat nacional. Tot i que inicialment va ser rebutjat per l’Assemblea Nacional, es tornarà a debatre aquest any.

En aquesta línia, al desembre Tunísia va aprovar un nou impost del 0,5-1% sobre els actius mundials (incloent-hi béns immobles, accions, bons i criptomonedes) de residents amb participacions per valor de més d’1 milió de dòlars. A Califòrnia, aquest any els votants decidiran si imposen un impost únic del 5% sobre la riquesa dels multimilionaris per finançar l’atenció sanitària, l’assistència alimentària i l’educació. (Cal destacar que aquesta iniciativa fins i tot està rebent el suport d’alguns multimilionaris.) I a Nova York, les negociacions per al Conveni Marc sobre Cooperació Fiscal Internacional es reprendran a l’ONU, un fòrum menys vulnerable al control de les empreses.

És cert que una de les primeres accions de l’administració Trump va ser retirar-se d’aquestes converses. La resta del món, però, va decidir continuar. L’objectiu és presentar un conveni marc i dos protocols inicials –un sobre la tributació dels serveis transfronterers i l’altre sobre conflictes– perquè es puguin aprovar a l’Assemblea General del 2027. La qüestió crucial és com s’han d’assignar els drets de gravar els beneficis de les multinacionals; també es negociaran nous impostos sobre els serveis transfronterers (incloent-hi els digitals), nous compromisos perquè els països gravin els superrics i més bons intercanvis d’informació entre països sobre la propietat dels actius.

Les normes fiscals actuals per a les multinacionals, ideades a la dècada dels vint del segle passat, ja no són adequades per a l’economia digital actual. Els negociadors de Nova York han d’aprofitar aquesta oportunitat única. Haurien de deixar de banda la ficció que una empresa multinacional és un simple conjunt d’entitats independents, una idea que les grans corporacions utilitzen per traslladar els beneficis a jurisdiccions amb baixos impostos i que implica violar les directrius de l’OCDE. Fa temps que s’hauria hagut d’implementar la tributació unitària. L’arquitectura actual priva els governs d’almenys 240.000 milions de dòlars anuals, obliga les empreses locals a competir en condicions de desigualtat i comporta impostos més alts sobre els treballadors (els ingressos dels quals són més fixos), ja que els països intenten compensar la pèrdua d’ingressos.

Els ingressos globals de les multinacionals s’haurien de repartir entre diferents jurisdiccions sobre la base de factors verificables com ara les vendes i els empleats, en lloc de basar-se en el principi obsolet de les transaccions “en condicions de plena competència”. El text del conveni fiscal hauria de reflectir això. Si no, les normes actuals, profundament defectuoses, es consolidaran, i la recerca de la “compatibilitat” amb els marcs existents desenvolupats a l’OCDE condicionarà tant l’ambició com els objectius del Conveni Fiscal de les Nacions Unides.

El resultat seria un altre retoc infructuós a un sistema deficient. Si volem que la democràcia prevalgui sobre el cesarisme, hem de gravar la riquesa extrema, i ho hem de fer de seguida.

Copyright Project Syndicate