Sanchis Guarner i ‘La llengua dels valencians’

Del text d’Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona, 1920-2014) a Serra d’Or (III-1982) dedicat a Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981). El passat desembre va fer quaranta anys de la mort del filòleg, historiador i escriptor Sanchis Guarner. Enguany fa mig segle de la reedició de la seva obra senyera, La llengua dels valencians (la primera edició és del 1931).

[...]

Podem dir que, fins cap a la guerra civil, Sanchis Guarner era un cas clar de vocació de lingüista. Estudis fets a València i a Madrid, i la incorporació al “Centro de Estudios Históricos”, sota el mestratge, entre d’altres, de Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás, ho proven a bastament. I ho proven, sobretot, perquè a Madrid Sanchis Guarner, degudament ensinistrat per ells, passa a formar part de l’equip encarregat de menar les enquestes dialectològiques destinades a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica ; amb aquest fi, recorre, ultra altres zones, les terres de llengua catalana. És l’època dels seus primerencs estudis -però ja sòlids estudis- sobre temes de lingüística valenciana, que aviat li donen el prestigi que mereix. Tot feia preveure que, sense trigar massa, la lingüística catalana tindria un especialista remarcable, consagrat singularment a la fonètica i a la lexicografia, que tant necessitaven un conreu adequat. Tanmateix, ja en aquells anys de febril activitat científica, Sanchis Guarner comença de mostrar una nova cara: no es limita a la fonètica i a la lexicografia de la llengua pròpia (comesa amb la qual ja no quedaria en deute amb la terra nadiua), sinó que, membre actiu del valencianisme reivindicador, canalitza les seves inquietuds vers el recobrament de la identitat del seu país. No amb estretor de mires, no amb aspiracions mesquines, sinó d’una manera oberta i generosa, que el manté en relació tant amb els cercles de l’esmentat “Centro de Estudios Históricos” de Madrid, com amb l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona. Alguna obra de joventut, com la primera edició de La llengua dels valencians (1931), ja deixa endevinar que Sanchis Guarner no seria l’erudit solvent però quelcom reclòs, sinó l’home desprès que es lliura a treballar per la comunitat. Ho pagà ben amargament, ben dolorosament, al moment de la ruptura que significà, el 1939, la terminació de la guerra civil. Desaparegut de l’àmbit públic, i àdhuc de l’àmbit privat, de la seva València, fins al 1943 no és recobrat per a la vida científica. El trobem, ara, a Mallorca. La provinença valenciana, els contactes reiterats amb els cercles barcelonins i el seu llarg sojorn de més de quinze anys a Mallorca, en feren un home identificat amb el conjunt dels Països Catalans. D’ell vaig sentir un dia, a propòsit d’algunes mescles en la seva manera de parlar, que ja havia atès aquella koiné de què havia parlat, poc temps hi havia, Joan Coromines. L’etapa mallorquina de Sanchis Guarner representà, per una banda, la seva consagració en lingüística, sia dialectal (els treballs de l’Atlas i derivacions que en sorgien), sia històrica (el mossàrab, la formació de la llengua), sia, encara, lexicogràfica (el Diccionari Català-Valencià-Balear ), sia, per fi, normativa (la Gramàtica de 1950). [...]