La sardana, després de tant temps

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsFa un temps vaig llegir al Paris Match un comentari tangencial sobre la sardana. [...] El reporter, home del Nord, parlava d’aquesta raça dels catalans, gent apassionada, que balla aquell ball tan sensual que és la sardana. [...] L’home del Nord havia sabut veure, en el plaer compartit del ritme, en l’anella ben travada, en l’aire feliç dels balladors, amb els braços enlaire, tota la sensualitat del més pur paganisme, directament heretat de la vella Grècia. [...] Per a nosaltres, vull dir, aquesta mena de gent privilegiada que vam començar a viure en un país on res no feia preveure un tan gratuït heroisme, la sardana va ésser precisament això: un ball, divertit, alegre, un punt embriagador com a tot ball pertoca. Entrar a la rotllana significava deixar-se posseir per la melodia dolceta, pel ritme segur, respirar de pressa i sentir que una tendra comunicació, aquesta forma primària de col·lectivitat, passava de mà en mà. Això era el temps de la meva infància, en una família molt lletraferida, sota la influència d’unes escoles decididament catalanes, amb uns estiueigs a ran de mar i a muntanya. Jo vaig aprendre a ballar la sardana abans de sentir-ne parlar, així com vaig aprendre a nedar al mateix temps que abandonava l’art de moure’m de quatre grapes. Arran de mar, en el petit Canet, sentia brunzir la veu nasal de la tenora [...] Perquè jo era neboda de la bibliotecària, em deixaven entrar a la gran rotllana, on els vells savis comptaven i repartien i acabaven exactament amb la cobla. Sens dubte crèiem que aquell costum, com molts d’altres, era vell com el món, i jo ignorava que el meu pare havia dit, cap allà als començaments del segle, en una conferència donada a l’Ateneu Barcelonès: -¡Que bonic que aquesta dansa empordanesa que heu vist es convertís en la nostra dansa nacional! [...] Nosaltres, els qui arribàvem adolescents a l’experiència de la guerra, ballàvem la sardana sense preocupar-nos gens de la seva història, gairebé ignorant la seva naturalesa de manifest. [...] Es tracta d’una dansa viva, actual per als catalans d’ara fa un segle, i aquesta actualitat i vigència li proporcionarà, sens dubte, la seva força. Quan la burgesia il·lustrada barcelonina l’aprèn a ballar, amb propòsit de manifest cívic, i aixequen els braços i salten, [...] la sardana era ja una dansa vivament arrelada a la Catalunya vella, car Pep Ventura havia sabut ésser un autèntic creador per al poble, i li havia sabut confegir un art que, de fet, ja li pertanyia.