07/05/2020

Molts Billy el Niño

3 min

No em sembla inacceptable el paral·lelisme entre la mort de Franco, plàcida i al llit, i la d'un dels seus productes, el torturador Billy el Niño, mort de covid-19 com si fos una més dels milers de persones honestes que han mort d'aquesta malaltia durant les últimes setmanes. Antonio González Pacheco, com tants altres personatges igualment macabres, haurà passat per aquesta vida cometent els seus crims dins una impunitat institucionalitzada, això és: una impunitat no tan sols consentida, sinó també promoguda, i fins i tot profusament guardonada, per l'Estat. En aquest cas per l'estat espanyol, així en temps de dictadura com de democràcia.

La celebritat de González Pacheco comença per aquest malnom estúpid –Billy el Niño– que, pel que sembla, algú li va posar perquè, durant les seves sessions de tortura, duia a terme una espècie de teatralització, estrafent frases i actituds que havia après dels films de l'Oest. Això delata un temperament fantasiós i obtús (no perquè li agradessin els westerns, sinó per la inclinació a projectar referents de ficció damunt d'una realitat macabra), que pot donar per esplaiar-se en multitud de divagacions. Ens les estalviarem.

Billy el Niño va tenir notorietat pública, com la té Villarejo, però no és habitual que els torturadors siguin famosos. Durant la dictadura, en molts pobles hi va haver algun personatge que va assumir amb entusiasme aquest paper de torturador sàdic: penso en un guàrdia civil de prop de casa meva, mallorquí de soca-rel, que presumia d'haver mort homes amb les seves pallisses. D'altres en sortien baldats físicament, o amb greus seqüeles psíquiques. Alguns d'aquests sicaris formen part de la història particular de la infàmia de cadascun d'aquests pobles, però la gran majoria han estat engolits pel forat negre de l'oblit.

No eren monstres, ni patien cap sofisticada patologia que expliqués el seu comportament. Només eren homes que complien amb un deure, com aquell Eichmann que Hannah Arendt va descriure a Eichmann a Jerusalem. Compleixen el deure que se'ls ha encomanat, i per això el poder de vegades en tria un, el treu de l'anonimat sòrdid per on pul·lulen i el condecora perquè tothom vegi com les gasten (el poder i els seus sicaris). Impressiona més quan això passa en temps de democràcia. El PP va atorgar a Billy el Niño la darrera de les seves condecoracions, però un govern d'esquerres no va ser capaç de prendre-li, i ara el vicepresident d'Afers Socials, Pablo Iglesias, piula impotent una disculpa. En podria preparar una altra, ja que el seu govern també condecora i dona paga vitalícia als policies que “més es van distingir” l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya, en un dels episodis més vergonyosos de tota la història d'Espanya. ¿No és acceptable el paral·lelisme entre un torturador de Franco i uns policies que envesteixen ciutadans pacífics amb crits de combat ("A por ellos, que nos dejen actuar"), emparats per l'anonimat dels cascos i la protecció de l'Estat, i que després presten un fals testimoni manifest al Tribunal Suprem? Per què no ho és?

stats