Boris, unilateralitat d'estat
La legislació britànica permet fer el que ha fet Boris Johnson (amb l'anuència de la reina d'Anglaterra), però que la llei ho permeti no significa que no sigui joc brut. Boris Johnson va arribar a primer ministre com a conseqüència d'una situació excepcional de col·lapse polític al Regne Unit, i ara pretén tirar endavant l'opció més salvatge i temerària del Brexit de la mateixa manera. És a dir, evitant no tan sols un segon referèndum sobre la qüestió, sinó també les votacions al Parlament, que probablement bloquejarien el seu full de ruta. Per eludir, doncs, la molèstia que els ciutadans o els seus representants electes s'expressin a través del vot, Boris fa una pirueta als límits de la legalitat amb el propòsit d'imposar la seva voluntat. El fet que el Regne Unit no tingui una Constitució escrita no impedeix que tingui un ordenament jurídic i institucional ben clar, que Boris acaba de fer saltar pels aires en una jugada que justifica l'expressió del president del Parlament britànic, John Bercow: “a constitutional outrage”, una atrocitat constitucional. No endebades, Donald Trump va presentar Boris Johnson fa només uns dies, a la cimera del G-7 de Biarritz, com algú que “serà un gran primer ministre”. A la cimera, com és obvi, Boris es va guardar molt d'avançar les seves intencions, però molt possiblement sí que en devia fer cinc cèntims a Trump, que va sortir exultant de la reunió amb el seu homòleg britànic.
Aquí no faltaran les comparacions entre la jugada indecent de Boris i la situació entre Catalunya i Espanya. No existeixen comparacions possibles, perquè són assumptes prou diferents entre ells. Tanmateix, ara que s'acosten el 6 i 7 de setembre, és previsible que els partits ultranacionalistes espanyols, que són molt de la broma, vulguin cercar similituds amb la sessió al Parlament català de fa dos anys. Posats a buscar paral·lelismes, n'hi hauria més si de cas en l'aprovació i aplicació del 155, en la mesura que, com succeeix ara al Regne Unit, també es tracta d'un estat donant un cop d'estat contra el mateix estat, i torno a dir que no és cap joc de paraules. Rebentant les costures de la legalitat vigent i amb la monarquia com a col·laboradora necessària, fins i tot. I també mentint: Boris Johnson assegura que la suspensió del Parlament només respon a la necessitat de tenir unes setmanes per posar ordre a la seva agenda interna.
Deixant de banda les comparacions, el que sí que és segur és que la decisió de Boris Johnson és un nou i explosiu exemple de l'onada autoritària que recorre bona part de les democràcies europees, fins i tot la més paradigmàtica. És ridícul que es parli d'unilateralitat en casos com el de Catalunya, quan les úniques unilateralitats possibles són les dels estats, i les estem veient –si se'm permet l'expressió– de l'alçada d'un campanar. El fet també hauria de fer pensar als que anteposen, com a principi de la democràcia, l'imperi de la llei a les llibertats ciutadanes, que Boris Johnson també acaba de trepitjar a traïció i amb acarnissament.
