25/10/2022

Sedició: un concepte imprecís i decimonònic

2 min
La sala penal del Tribunal Suprem, de Madrid

Si acudim a un diccionari de sinònims, ens trobarem que el terme sedició s'equipara a sublevació, rebel·lió, motí, avalot o tumult, entre altres paraules de significat semblant. El delicte de sedició té una llarga tradició legislativa als nostres codis penals, i el vigent també el recull, però com un delicte contra l'ordre públic. Des de la doctrina penal s'han formulat serioses objeccions no només al concepte sinó també a la desproporció de les penes associades.

El Codi Penal considera un delicte contra la Constitució la rebel·lió armada amb els fins de derogar la Constitució, destituir el cap de l'Estat, impedir la celebració d'eleccions, dissoldre les Corts Generals, substituir el govern o declarar la independència d'una part del territori nacional. Tradicionalment, la sedició es considerava una rebel·lió menor o de segon grau, i així ho confirma el Codi vigent a l'article 544, quan considerar sediciosos els que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s'alcen públicament i tumultuàriament per aconseguir algunes de les finalitats que descriu a continuació.

Això no obstant, no considera la sedició un delicte contra la Constitució sinó contra l'ordre públic. Els fins que persegueixen els anomenats sediciosos es concreten en impedir per la força o fora de les vies legals l'aplicació de les lleis a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials. La redacció de l'article és francament millorable, però en definitiva allò que es vol castigar és la ruptura de l'ordre jurídic mitjançant alçaments públics i tumultuaris.

No cal ser un expert coneixedor del dret per comprovar la radical diferència entre les conductes dels rebels i dels fins ara anomenats sediciosos. El delicte de sedició no pot ser més incongruent amb els principis rectors del dret penal ni més desproporcionat amb les regles del mesurament de la pena en funció de les conductes castigades i dels béns jurídics protegits. Les conductes previstes com a delictes de sedició han de passar al concepte de desordres públics en la seva expressió més greu. Això ens portaria a corregir l'absoluta desproporció de les penes establertes actualment. En una societat democràtica, un desordre públic no pot ser castigat amb la mateixa pena que un homicidi. L'evidència d'aquesta desproporció inacceptable l'ha posat en relleu el Tribunal Constitucional en els vots dissidents que contenen les sentències que desestimen els recursos d'empara dels polítics catalans condemnats fins a tretze anys de presó.

Considero urgent, siguin quines siguin les circumstàncies polítiques que estiguem vivint, erradicar el delicte de sedició i substituir-lo pel de desordres públics greus, la pena màxima dels quals podria arribar fins als cinc anys. No em sembla necessari un profund debat per posar remei al disbarat jurídic que suposa l'actual redacció del Codi Penal. N'hi ha prou amb una majoria absoluta i un mínim de racionalitat.

José Antonio Martín Pallín és comissionat espanyol de la Comissió Internacional de Juristes (Ginebra) i advocat. Ha estat fiscal i magistrat del Tribunal Suprem
stats