17/11/2022

La sedició i el fang polític

3 min
El jutge Manuel Marchena.

El dret no és una ciència exacta. Si les lleis es poguessin aplicar de forma automàtica, sense necessitat d’interpretar-les tenint en compte els fets concrets i el context normatiu, no ens caldrien els juristes ni els tribunals. Malgrat això, amb motiu de la proposta de modificació del Codi Penal per derogar el delicte de sedició, igual com passa amb el futbol, han sortit analistes de tota mena i condició que, sense ruboritzar-se i sense haver llegit cap text, han pontificat sobre les virtuts i els defectes d’aquesta mesura i ja saben, per a cada cas, quina és la resposta que donaran els tribunals.

A tot això cal afegir-hi que en els tribunals espanyols, i especialment en el Tribunal Suprem, l’exercici de preveure com s’interpretarà una norma que afecti els polítics independentistes és encara més difícil. Han demostrat sobradament la seva disposició a retorçar el dret quan, en lloc de buscar la justícia, han buscat l’escarment. Per exemple, tot i saber del cert que la convocatòria d’un referèndum no és delicte, perquè està expressament derogat, no van dubtar a construir un decorat jurídic per poder atribuir altres delictes a uns fets que, indubtablement, no són condemnables des del punt de vista penal.

Es miri per on es miri, i ho hagi aconseguit qui ho hagi aconseguit, la derogació del delicte de sedició és una molt bona notícia. Aquesta ha estat una demanda reclamada reiteradament per tots els actors independentistes, sense excepció, del primer a l’últim, i també s’ha qüestionat obertament en els pronunciaments que han fet el Consell d’Europa i els grups de treball de les Nacions Unides.

En el fang de la política, costa molt reconèixer els mèrits a l’adversari i de seguida comença una guerra de guerrilles que, per terra, mar i Twitter intenta presentar com un fracàs allò que és objectivament un èxit. Si ho recorden, va passar exactament el mateix quan, després de fer-se pública la sentència del Suprem per l’1 d’Octubre, la demanda del sit and talk era un clam d’una part molt àmplia de l’independentisme, però va deixar de ser-ho en el moment que Esquerra Republicana va aconseguir fer seure el govern espanyol en una taula en què, com a punt de partida, assumia obertament l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol i reconeixia com a interlocutor d’aquest conflicte el govern de Catalunya, amb el valor polític intern i internacional que això té.

Amb la derogació del delicte de sedició s’ha fet molta demagògia i s’ha arribat a conclusions més pròpies de les teories de la conspiració que no pas d’una reflexió honesta. La més estesa és el mantra de la modificació de la sedició per un delicte de desordres públics agreujats, cosa que és objectivament falsa perquè, en primer lloc, la sedició no es modifica sinó que se suprimeix, es deroga; i, en segon lloc, perquè el delicte de desordres públics no és nou, ja existia, i el que es proposa és modificar-lo per reduir els supòsits d’aplicació i reduir-ne les penes.

Sentint i llegint algunes opinions, sembla que per a l’independentisme sigui un inconvenient i una cosa perjudicial que desaparegui el delicte de sedició del Codi Penal i que seria més fàcil si tot continués igual. Ja em disculparan, però això no té cap sentit, ni jurídic ni polític. I bona mostra d’això és la histèria que la derogació ha generat entre les files de la dreta extrema i de l’extrema dreta, i també entre la part conservadora de la cúpula judicial, que amb aquesta decisió veu encara més probable i més argumentada una rebolcada del Tribunal Europeu de Drets Humans a la sentència dictada per Manuel Marchena quan resolgui els recursos presentats pels presos polítics contra la sentència del 2019.

El debat polític en el món independentista ha passat de les propostes en positiu al desgast descarnat. El sit and talk, concretat en la taula de diàleg i negociació, o la derogació del delicte de sedició han passat de ser una reivindicació a ser el principal argument per criticar aquells que, fent política, han aconseguit aquests passos endavant, en un camí a recórrer que encara és llarg.

Esquerra Republicana s’ha convertit en el blanc de totes les crítiques dels altres partits independentistes i rep acusacions gravíssimes, sovint basades en la mentida i en la desinformació. Avui, per a una part de l’independentisme, tot el discurs es redueix a denigrar sistemàticament el que fa i el que diu Esquerra amb l’esperança del desgast electoral, reduint el discurs polític a un no a tot, sense proposar mai res. Ja se sap que equivocar-se d’adversari és el camí més curt per aconseguir grans derrotes col·lectives. 

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
stats