'Els segadors' a l’Institut Jaques Dalcroze (1923)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) publicat avui fa cent anys a 'La Veu de Catalunya' (2-III-1923). El va enviar des de Ginebra, on estudiava música a l’Institut Jaques Dalcroze, aconsellada per Carme Karr. Un any després Bertrana va entrar a la Facultat de Lletres d’aquella ciutat suïssa. Va destacar com a periodista amb cròniques d’una estada de tres anys a Polinèsia.
Al hall de l'Institut Jaques Dalcroze, una gentil americana passeja amunt i avall a grans gambades, cantant a mitja veu Els segadors. Té els cabells rossos i ondulats i un riure sa. Una bruna doneta alsaciana se li atansa: —Què és això, tan solemne i planyívol, que canteu, miss Dora? —És l’himne patriòtic d'un poble anomenat Catalunya. —Ah, ja sé, una gent treballadora i sorruda que ha lluitat i lluita fermament per la seva autonomia. Com vos n'haveu informat? I vós, com sabeu son himne de memòria? —Jo? Molt senzill: mireu —i li mostra el quadern d'Improvisació on es troben Els segadors curosament harmonitzats i corregits per una mà experta. —Ah, sí; la lliçó de l'altre jorn... Recordo. La professora ens demanà a totes els himnes nacionals dels nostres països respectius. Vol que sapiguem improvisar una harmonització correcta dels nostres cants patriòtics. Hi havia l'anglès, el suís, l'holandès, La marsellesa i aquest que s'anomena... espereu, s'anomena... (amb un accent terrible) Els segadors. —Què vol dir, això? —No ho sé pas. Crec que és un himne revolucionari. —Tan trist, i revolucionari? —Oh, són una gent molt especial, els catalans. La nostra companya d'estudis ens ha explicat moltes coses. Jo no coneixia res d'ells. Ara, però, per un sol que n'hi ha a l'Institut, tothom ha de saber que existeixen, on viuen i el que fan. —M. Jaques els estima molt, oi, els catalans? —Ho ignoro, però almenys en parla cada jorn. —Certament; ahir va cridar durant la lliçó de Plàstica: «Eh, là-bas, la Catalogne, toujours indépendante!» —Sí, ho recordo. L'altre dia, també corregint la nostra condeixebla, va dir-li: «Ja sé que els catalans sou gent que posseïu moltes qualitats, però jo prefereixo aquest exercici més senzillament fet.» Les meves companyes, seguint l'exemple de Jaques Dalcroze, m'anomenen La Catalana. Efectivament, jo sento un plaer especial a explicar a tot aqueix bé de Déu de noies estrangeres la història i els costums de la nostra pàtria. M'anima l'interès que desvetllo. En certa ocasió, davant d'una seixantena de deixebles, M. Jaques va consultar-me sobre un exercici plàstic: «Com la vostra dansa, no és veritat?» «No —vaig respondre—. A la meva terra no es balla cap dansa amb semblant moviment. Això és més aviat característic d'un ball andalús. Les nostres danses són, tanmateix, més hieràtiques i cadencioses». I a poc a poc, un dia una mica, un altre dia una altra mica, enfront la sorpresa dels ulls blaus, verds i grisos de la joventut del nord, jo he anat explicant que, a Catalunya, no es toca la pandereta ni es balla la jota, que som personals en les nostres coses i gelosos del nostre dret, de la nostra llengua i de les nostres consuetuds. I no he perdut l'esperança de veure tard o d'hora tots els deixebles de l'Institut Jaques Dalcroze cantant l’Hereu Riera i sardanejant fraternalment.
