La segregació escolar, cinc anys després del Pacte
Un de cada tres alumnes catalans es troba en situació de pobresa, segons la recent enquesta de condicions de vida de l'Institut d'Estadística de Catalunya. La xifra és alarmant, però resulta més greu si es té en compte també que bona part d'aquests infants i joves estudien concentrats en centres educatius segregats, és a dir, en escoles que no reflecteixen la composició social dels seus barris.
El fet que pràcticament tots els companys de classe siguin fills i filles de famílies vulnerables perjudica les oportunitats educatives per a tota la vida: als 15 anys, l’alumnat vulnerable que estudia en centres segregats té l’equivalent a dos anys i mig menys d’escolarització que la resta. A més a més, patirà més risc d’abandonament escolar i tindrà menys i pitjors oportunitats laborals al llarg de la vida. Així doncs, aquests alumnes no només seran pobres de petits, sinó que ho tindran molt més difícil per sortir del cercle de la pobresa quan siguin adults.
Davant les xifres de pobresa infantil no ens podem resignar, sinó que han de ser un revulsiu que desencadeni polítiques valentes, ben enfocades i àgils. A Catalunya hi ha 410 centres educatius amb una alta concentració d'alumnat vulnerable, és a dir, molt segregats respecte al seu entorn. Són instituts i escoles on l’ascensor social no funciona perquè els seus alumnes veuen minvat el seu dret a l'educació en igualtat de condicions.
Afavorir la diversitat social a les aules és un objectiu factible mitjançant polítiques que, per sort, compten amb un ampli consens. No aprofitar aquesta oportunitat seria negligent considerant els preocupants nivells actuals de pobresa i l’augment de la desigualtat social.
Molt aviat farà cinc anys que es va signar el Pacte contra la Segregació Escolar, un gran acord de país que demostra que hi ha una voluntat compartida per resoldre el problema. El departament d'Educació ha desplegat des d’aleshores algunes mesures pioneres que ja comencen a donar els seus fruits, i això demostra que, quan l'administració actua, la segregació escolar retrocedeix.
Aquestes mesures han contribuït a reduir a la meitat el nombre de centres que, malgrat trobar-se en barris heterogenis, només matriculen alumnat més benestant. S'està revertint un aspecte important del problema ara que, per primera vegada, una part de l'alumnat socialment vulnerable es matricula a escoles que fins ara no tenien diversitat social.
Els resultats innegablement positius d’aquesta política, però, no aconsegueixen resoldre una important assignatura pendent: la situació als centres més segregats, centres on gairebé tot l'alumnat és socialment vulnerable, que no millora.
El 17% de les escoles i els instituts de Catalunya estan segregats, el mateix percentatge que fa vuit anys. La cronificació en aquests centres no és inevitable, es pot combatre aplicant mesures de protecció específiques com ara bloquejar la matriculació de nou alumnat vulnerable durant el curs. No obstant això, aquestes actuacions encara no estan en marxa: el 56% dels centres segregats segueixen rebent més altes que la resta de centres al llarg del curs, cosa que n'incrementa la complexitat. Aquest patró d'assignació impedeix acabar amb la segregació escolar.
Catalunya s’ha convertit en els últims anys en un territori avançat en polítiques dessegregadores a nivell europeu, però les millores assolides no poden traduir-se en autocomplaença. Els nivells de segregació escolar segueixen sent greus, i bona part dels centres vulnerables no milloren per la manca d’unes mesures que ja podrien estar en marxa.
La protecció dels centres segregats és un repte primordial per prevenir la cronificació de la pobresa, però també per garantir la cohesió social en un moment especialment delicat. En un context d’augment de les desigualtats, creixement dels extremismes, qüestionament democràtic i risc de fractura social, apostar per l’escola com a espai de relació entre persones de diferents contextos és molt més que fer política educativa. La societat del futur, però també del present, comença amb cada nen i a cada escola, i és responsabilitat de l’administració complir amb el seu compromís de promoure aules socialment diverses.
