24/01/2021

Seriositat, sisplau

3 min
Disponible en:

En la vida personal, em molesten la coherència immaculada, la previsibilitat, els hàbits massa regulars, fins i tot la fiabilitat. M’agrada l’atzar, improvisar, sorprendre’m, canviar d’opinió, dubtar, contradir-me, un tel de màgia poètica, confondre passió i idees. M’inquieten l’ordre i la previsió, els que es prenen massa seriosament, la manca d’ironia. En l’àmbit polític, em passa exactament el contrari. Em treuen de polleguera la màgia, la manca de professionalitat, l’èpica heroica, la improvisació, les brometes, la sentimentalitat, els alts i baixos, els canvis de guió sobtats, l’absurditat. Hi busco (i no hi trobo) seriositat, ordre, credibilitat, fiabilitat. 

Trobo que la confusió entre aquests dos plans s’ha instal·lat entre nosaltres amb una sorprenent naturalitat. La vida pública ha esdevingut un esperpèntic espectacle familiar amateur, de selfies i proclames casolanes, com de menjador de diumenge a la tarda. I al mateix temps, la vida privada, privats de sociabilitat creativa, està caient pel pendent de l’avorriment més seriós, anodí i gris. Em temo que aquest canvi de papers ens està fent perdre els papers. Als polítics, als jutges, a tots.

Ja fa temps que enyoro un cert avorriment polític (i judicial): analitzar pressupostos detallats i les intencions que amaguen; fer (i interpretar) lleis per solucionar problemes, no per crear-ne de nous; abordar qüestions concretes que afectin els negocis i les famílies... Prou sorpreses, sisplau! Quan tornarem a tenir servidors públics que prioritzin el servei públic? Rere l’espectacle lamentable en què vivim, en realitat no hi ha confrontació d’idees ni gairebé d’estratègies, sinó mandra de pensar i de dir el que penses, covardia mental, per no parlar directament d’estúpides mentides pietoses repetides fins a l'esgotament a la parròquia dels convençuts. Així, esclar, no sortim del cercle viciós de les pròpies impotències. 

A casa, que cadascú faci i digui el que vulgui. Ja us ho he confessat: soc d’anar fent i anar desfent. No m’agraden els camins rectes, m’estimo més perdre’m de tant en tant, somiejar. Però en els afers col·lectius, la cosa no funciona així. Som molts i molt diferents, i ens hem d’entendre d’alguna manera. No hi ha més remei que posar les cartes sobre la taula, cadascú les seves, i jugar una partida amb regles pactades i duradores, i evitar així que uns tercers (els jutges) ens arruïnin el joc. El canvi de regles també s’ha de consensuar. Això és la democràcia, el parlamentarisme, la participació ciutadana, la col·laboració público-privada, el mercat regulat, etc. El populisme, en totes les seves versions dures o toves, globals o nostrades, és tot al contrari: és voler caure bé, és fer volar coloms, és prometre paradisos, és no arremangar-se en el dia a dia, és deixar que els problemes es podreixin, és buscar culpables fàcils, és defugir tota autocrítica, és l’èpica fake. És, en fi, la incoherència feta norma: un dia dic una cosa i l’endemà la contrària, i em quedo tan ample. 

Ara tot porta cap a que les eleccions siguin el 14-F. Si així és, en les pròximes setmanes analitzaré els candidats en funció del grau d’avorriment i seriositat. Com menys somriures i menys llàgrimes, més punts. Com menys promeses, més punts. Com menys simplificacions, més punts. Les selfies i els tuits restaran molt. Les ocurrències enginyoses també cotitzaran a la baixa. Les proclames grandiloqüents pràcticament desqualificaran. La pell de gallina –l’emocionalitat– enfonsarà als meus cansats ulls els candidats que la practiquin. La política no pot ser un galliner. Hauria de ser una cosa més formal i endreçada. És el lloc on els ideals s’aterren i s’intenten portar a la pràctica, és el lloc on es parla i es pacta, el lloc on es governa per als amics i els enemics. Hauríem d’anar tornant a aquest lloc, si pot ser. 

Ignasi Aragay és el director adjunt de l'ARA

stats